27/6/07

L'estrella i el geperut

Al meu barri hi ha alguna galeria d'art, molts restaurants, el ateneno de madrid, uns quants bars (d'entre el quals alguna bodega on serveixen "vermut de grifo"), un actor català que fa anys que viu a la capital, la seu de l'església de la cienciologia, un veí pintoresc que increpa els taxistes que circulen pels carrers ja peatonalitzats, un parell de places petites, una de gran i molt concorreguda, no gaires kioscs de premsa, un regidor socialista, els seus rínxols sense moviment i el seu marit, botigues de queviures regentades per xinesos. I, també, una estrella i un geperut.
.
L'estrella del meu barri sempre va sola i mai no somriu. Sempre en trànsit. En bicicleta. O damunt uns patins. O passejant indolent. A vegades, amb un galg, tot costelles. A vegades, el galg, vestit amb peces de roba inversemblants, de conjunt amb la seva estrafolària i admirada mestressa. Sembla no fer res més que anar d'una banda (desconeguda) a una altra (també ignota). Lluïnt el seu pentinat impossible de llargs i curts i de cabells de color de rosa. Alçant-se damunt uns talons inclements i daurats. Reivindicant no se sap ben bé quin temps, quina moda, ni quin res. Sempre en trànsit. No se la veu mai entrar o sortir de cap cafè, ni llegir el diari en un banc de la plaça, ni dur bosses de la xino-botiga mér propera. Senzillament, és al carrer. Amb gest apressat, però. I enlluerna els carrers amb el seu misteri. Misteri insòlit en algú tan jove. Un dia un iaio agosarat se li atansa i li diu eres la chica más guapa del barrio...! i ella no canvia el pas, ni modifica la seva trajectòria. En deixar el iaio enrere, que es queda palplantat admirant-la mentre s'allunya, ella alça els ulls enlaire i, en un gest de displicència, gairebé d'enuig, torça els llavis diagonalment cap abaix. Un altre dia, recorre un carrer a tota velocitat damunt una bicicleta vella i, on duu el cabells més curts, un parell de margarides subjectades amb un clip. Dues dependentes que netegen astènicament els vidres d'un aparador la segueixen amb la mirada i la fugacitat del seu pas queda contrarestada pels comentaris sobtadament vigorosos de les dependentes; "¿y has visto el vestido blanco tan precioso que llevaba hoy?"
.
Al barri hi viu, també, un geperut. Molt, molt, molt geperut. Camina, ell si, amb bosses de queviures, en unes rutines diàries que es van fent familiars. A vegades, seu en algun banc de la plaça on potser s'atura a mirar l'obra d'algun pintor en execució. Propòsit coratjós; la seva càrrega irrenunciable l'obliga a caminar mirant ben bé allà on trepitja. Passejades de monòtones llambordes. Tanmateix, indefugible el pes addicional de les mirades estupefactes dels transeünts. Impossible no sentir-les. Curiosa atracció -morbosa, esglaiada o compasiva- la que exerceix a la mirada el geperut dins el seu perpetu abric beige (fet a mida; impossible que cap peça de confecció pogués ni tan sols posar-se-la). Ningú no se li atansa ni comenta res al seu pas. Imatge de dolor, de barbàrie física i isolament humà.
.
El meu barri. Curiós pensar que, d'una o altra manera, jo també ja en formo part.
.

18/6/07

oé-oé

Doncs si, es veu que el reial Madrid ha guanyat la lliga. I jo que visc a la vora de la Cibeles, i un enrenou... el què més atabala, però, vivint en unes golfes, són els helicòpters (gairebé més que la setmana passada, quan aquí a les Corts commemoraven el 30 aniversari de les primeres eleccions democràtiques i durant tres dies el barri va estar pràcticament blindat; imposicions del moment). Així que vaig acabar per anar a Cibeles. Pas que havia de celebrar res, jo. Però fet i fet, em venia de gust tornar a estirar les cames i, ja de passada, veure què s'hi respirava allà.

Algú, per telèfon, em pregunta que si "molts peperus?", i jo que responc "molts madrilenyus". Ja és això. Ben bé com a tot arreu; joves, parelles, famílies, molts turistes; banderes, no gaires (i pajarracus cap). Sobretot bufandes i samarretes de l'equip. Molta escenografia, molts equips de televisió i molts llums i colors a la Casa de Correos i molta música (des de clàssics de la Movida a clàssics de U2). I molts madrilenys de nova fornada contents de poder estar contents.

En tres ocasions van desfilar davant d'on jo era una dotzena de policies amb kit antidisturbis complet. Vaig pensar que el sol fet d'anar desfilant enmig la multitud que ja es congrebava per allà ja resultava prou intimidatori. Avui he sentit a la ràdio, però, que tanmateix, i com és habitual, al final va haver-hi alguns aldarulls. De fet, cap a quarts d'una van començar a arribar grups, petits i fins i tot individus sols, amb ganes de gresca, ja entonadets. L'ambient general va lliscar un grau més cap a la manca de contenció. En aquest punt, vaig adonar-me que ja no era a l'extrem de la taca humana que allà s'aplegava, sinó que havia quedat enmig d'una marea creixent. Algunes cares desencaixades d'individus estranyament exaltats, tres bengales una mica més enllà i, també, la manca d'empatia amb aquell estat d'eufòria col·lectiu, barrejada amb un atac de son que vaig aventurar que seria a prova d'helicòpters, em van convèncer per marxar ja cap a casa.

Ja els saludarem un altre dia, els nois aquests que empaiten una pilota i encenen passions. O no.

4/6/07

oh, no, un altre blog.

Doncs si.
Un altre blog, segurament sense gaire més interés que cap dels molts que ja ronden per aquí i per allà. Un altre petit ego vagant pel ciberespai, sense gran cosa nova a dir.

Tanmateix, aquí el teniu. Perquè? Doncs perquè no vull escriure el mateix mail una dotzena de vegades o, el què és pitjor, acabar fent copy-paste del què us explico a uns i altres. Per no acabar, en el pitjor dels casos, escrivint correus massius. A qui li pugui interessar, mínimament, saber com estic i com vaig fent, crec que hi ha una opció o altre, en aquest embolic de comandaments i instruccions, que permet que, cada vegada que hi hagi un nou escrit, us arribi un avís a la vostra bústia de correu.

La idea és no bombardejar, ni fer entrades massa llargues, ni a assumir que allò que em desperti la curiositat sigui, forçosament, del vostre interès. M'agradaria, això si, que d'una o altra manera m'acompanyeu des d'aquí. I sinó, doncs ens seguim veient en el món real, que sempre és menys avorrit.

Salutacions a tothom.
M.