zoofília

Fa unes setmanes vaig anar amb unes amigues a veure La cabra o quién es Sylvia. Malgrat el director, protagonista i traductor de l'obra va estar bé (Josep M. Pou) la trama ens va deixar més fredes que altra cosa.

Un arquitecte d'èxit (tant professional com personalment) s'enamora d'una cabra. Crec que no descobreixo cap misteri de l'argument que no se sabès ja a través de la promo de l'obra. El cas és que, més enllà d'una lectura (tampoc no gaire profunda) sobre els factors que fan entrar en crisi el protagonista, la peça gira i gira entorn aquest fet gairebé exclusiu en el desenvolupament de l'obra. Un senyor enamorat d'una cabra. De fet ni tan sols no en vam parlar gaire més, de l'obra que, això si, em va retornar, no sense un punt d'enyorança, la veu de ma mare repetint expressions tipus "quina poca-soltada" o bé "això no té ni cap ni peus".

Doncs bé, ahir em vaig deixar convèncer per anar a veure El lago de los cisnes (una altra versió d'escenografia infame d'una de tantes companyies d'ex-soviètics en gira permanent, pobres). I, ves quina cosa, si fa anys m'havia quedat amb els tu-tús, les puntes, les acrobàcies del bufó i les malles del príncep... aquesta vegada no hi vaig veure gaire més que una altra història estrambòtica sobre un tipus que s'enamora d'un cigne...! Res, res... que per molt que trenqui l'encanteri i el cigne acabi convertint-se en dona... bé que quan li declara amor etern és encara un au! Això és amor (a pesar de tus plumas te querré), i la resta són ximpleries.

captivitat promíscua

En el poc temps que fa que visc aquí, he vist la ciutat captiva de iaios orgullosament enfadats i portadors de banderes segrestades, d'efectes intimidadors (algunes amb brau inclós), acompanyats de (o empesos per) iaies cheerleaders aferrades orgullament als seus homes, lluïnt pentinats que desafiaven la gravetat i abrics de pells no gaire autèntics;

de fans dels reis mags de l'orient, els petits amb avarícia inocent a la mirada i els grans amb esperança que fos el darrer any que haurien d'alimentar la gran marea humana;
de progres vocacionals que pretenien superar en nombre els iaios (i no tan iaios) prepotents;
de futboleros, i no tan futboleres, contents de tenir un motiu per prendre els carrers;
d'alternatius que reclamaven habitatge digne i, no gaire dignament vestits (o, segons com es miri, indignament desvestits), tocaven els bongos;
i, aquests darrers dies, la ciutat ha estat captiva de gais, lesbianes i transexuals i no sé quantes coses més (cada vegada més, i cada vegada més sigles, i més difícil de recordar-ho, tot plegat).
.
Hi ha qui proposa una gran manifestació de "catalans" a Madrid. Per reforçar la convocatòria caldria, però, acordar unes quantes sigles, proveïr-se de kilòmetres de banderes, no oblidar els bongos (perdó, els timbals) i, tot i obviar (a ser possible) la laca i els abrics de pells, garantir bones dosis de mala llet. Si el show no és complet i no està a l'alçada dels que succeeixen setmana si, setmana també en aquesta estranya ciutat de tothom, més val quedar-se a casa.

.