25/10/07

magdalena

Aquest matí l'aire de tardor, l'aroma net i sec de la fresca i la lluminositat matinera -que per urbana és encara més apreciada-, tot ho han envaït. He baixat al carrer i eren allà. Sense subtileses. I en la seva proclamació estacional -avui és, certament, un dia de tardor soleiada- m'han dut tots els primers dies de tardor. I el meu carrer ha esdevingut tots els meus carrers en tots els meus primers dies de tardor. I amb cada pas he recorregut anys. O, més aviat, cursos. Sense ordre ni senderi.

El trajecte fins la feina -privilegiat, a peu- en alguns trams ha esdevingut el trajecte fins l'escola de la infància, quan el barri era tot un món i les distàncies es caminaven. Era també, però, els trajectes de neguits professionals i els d'eufòries sentimentals.
Aire, aroma i llum, textures dels records que perden forma però retornen sense avís, com la fresca que ens sorprèn tot pujant pel camal dels pantalons, o potser és pel coll de la camisa, que va baixant, mentre anem resseguint els nostres trajectes.

12/10/07

cremar diaris que cremen

Avui molts madrilenys han sortit al carrer. Potser és aquest fet, per si sol, sortir al carrer, el signe identitari més assenyalat i que amb més intensitat es practica en aquesta ciutat.
Festes i celebracions ciutadanes, desfilades, convocatòries del signe que sigui, esdeveniments culturals. Fet i fet, munions de gent al centre de la ciutat. Caminen, sense massa pressa, s'aturen aquí i allà. Però tampoc no exigeixen un nus i un desenllaç. Aquí sortir al carrer no precisa d'arguments. I tal se surt, es torna després cap a casa.


Avui també jo he sortit al carrer. Amb curiositat. També amb cert neguit, no ho negaré. Els ulls ben oberts, les orelles parades. Jo si que cercava, segurament, un argument i un desenllaç.
He vist famílies, petits grups i gent de totes les edats arrenglerats al Paseo de la Castellana, a l'espera de l'inici de la desfilada. Aliens a l'interès que em despertaven. Molts anaven mudats (a la madrilenya), amb l'orgull dominical de sortir de passeig amb la família. Aplaudiments infantils al pas eixordidor d'avions desubicats (semblava ben bé que s'haguessin perdut en aquest entorn urbà, camí d'alguna guerra impossible). Per damunt els rengles de caps han sobresortit vehicles que no sé ni anomenar, coronats per militars amb gest solemne i vestits estranys. El públic aplaudia arrítmicament, amb cortesia, aquest catàleg de clicks de playmobil amb aire vintage, de moviment irreal, sense cames ni rodes, com titelles de mà.

La multitud no era tal. El paissatge no era bicolor. El grup que he vist que transmetia més entusiasme ha estat una família d'italians; una parella jove amb tres nens petits que s'engrescaven (més els pares que els fills) al pas de cada tanc (o el què fos) i el comentava i vivia com si fossin en l'exibició fantàstica d'un saló de l'automòbil. I reien, eufòrics, potser pel tuf de testosterona que deixaven els vehicles intimidadors.

Camí de baixada, l'acera on aquests dies hi ha instal·lada la fira del llibre vell i antic estava deserta. No he pogut evitar copsar algun llibre sobre temps i drames passats. I, mig amagat, un cartell antic amb banderes tricolors.

Més enllà de Cibeles, les aceres eren gairebé buides. També ho tenen, això, aquí. Tothom és allà on són tots els altres. M'he quedat sola a l'acera estreta del lateral que uneix les dues deïtats locals. I un seguit de tancs amb ganes d'acabar la funció, circul·lant a gran velocitat i sense públic a qui enlluernar, m'ha empès a refugiar-me a la parada d'autobús, també deserta. Escena estranya. Els tancs han anat reduïnt velocitat fins aturar-se i conformar una caravana inversemblant a l'espera d'instruccions per tornar als seus refugis. Què n'hagués dit la baronessa d'aquesta imatge a les portes del seu museu...! Aturats del tot, els militars al capdamunt dels vehicles han cobrat moviment, veu i faccions. I de no sé ben bé on han aparegut i s'han apropat madrilenys, grans i petits, per veure de la vora i tocar els monstres de ferralla.

He comprat el què, malgrat tot, i mal que em pesi, és el meu diari de capçalera. He tornat a la plaça. Aquesta tardor enganya, però és; el sol només arriba ja a dos dels bancs. He llegit mandrosament una estona. I demà, malgrat tot, i mal que em pesi, tornaré a llegir.


ps Avui he vist, després de molt de temps, l'estrella del barri. L'he reconegut gràcies al galg. La tardor, o el temps transcorregut, ha tornat la seva roba menys cridanera. Ja no duu els cabells de color rosa. Fa un temps la rumorologia del barri explicava que havia protagonitzat alguns aldarulls amb els veïns. Que el seu pare havia vingut per donar explicacions i fins i tot, segons algunes verions, endur-se-la. Que pateix alguna mena de transtorn. Mai no m'ha agradat donar crèdit a rumors no confirmats. M'ha agradat, això si, tornar a veure-la.