28/11/07

petons i abraçades

A Madrid (gairebé) tothom desitja i envia abrazos. Per telèfon, per correu electrònic, fins i tot de viva veu, en persona. Especialment en l'àmbit laboral. Persones a qui potser no s'ha vist ni conegut mai en persona, o amb qui la cadència y to del tracte no convidarien, d'entrada, a grans afectes (sincers).

Segueixo amb la idea, potser equivocada (ja em corregireu si fos el cas) que a casa tendim a passar del formalisme estricte a regalar-nos salutacions (siguin eixutes o bé cordials). I només en cas que hi hagi una confiança més fonamentada (bé sigui en el tracte quotidià, bé sigui en la intensitat d'experiències compartides) ens endinsem en expressions més afectuoses i personalitzades. Tot i que tendim, potser, a enviar petons. Si, el català potser ens fa més generosos en petons (un petó, un petó gros, molts petons o un petonet) que en abraçades.

Potser només reflecteix el costum d'aquests darrers anys, en els quals tots ens petonegem d'inèrcia; amb companys, veïns, amics; una trobada casual en ple carrer, dos petons un hola-què-tal i apa-adèu-que-vagi-bé; però els petons que no faltin. Fins i tot per duplicat, en veure'ns i en acomiadar-nos. Malgrat la trobada no hagi sobrepassat els 2'17". Uns llavis, sovint fugissers, tímids, que fan com si cerquessin un rostre que amaga la mirada, un contacte que a penes es produeix, ni tàctil ni visual; la diferència qualitativa l'aporta la mà que dóna uns copets afectuosos al braç. Smuacks-Smuacks / hola-adèu. Pura inèrcia, en tantes ocasions!

Però abraçar-nos, el què se'n diu abraçar-nos... no es pot pas dir que ens abracem amb qualsevol. Deixar-se en braços d'un altre, ser conscient de qui envolten els nostres, i una marea d'informació no sol·licitada que ens envaeix (el ritme d'una respiració a cau d'orella, el tacte d'un abric, nou, gastat, suau o aspre, el joc d'aromes que ens relaten tot un dia de vida...). La intensitat d'aquest apropament no pot ser més que intencionat, sincer, generós. Embrasser, diuen francesos com a compendi d'afectuositat i recerca de proximitat; besar, abraçar, un mot tot ho abarca. Un abraç, regalen valencians, amb una sonoritat contundent que admira, dins el fluir amorosit, gairebé meliflu de la parla mediterrània.

Una abraçada manté, per a mí, el sentit d'apropament conscient, volgut. I, sigui presencial o proclamat, manté el sentit generós de la reciprocitat de la recerca d'aixopluc i de l'oferiment sincer d'acollida.

Una abraçada.


9/11/07

Records de pedra (II) (o cualquier tiempo pasado fue mejor)

- Escolta... encara s'hi ballen sardanes al Retiro?

- No, pare, nooo. Ja m'ho vas preguntar, això, i ja et vaig dir que no.

- T'ho vaig explicar, oi, que quan la mare i jo vivíem a Madrid, al Retiro els diumenges s'hi ballaven sardanes? En plena dictadura, fixa't tu. Estàs segura que ja no se'n ballen?

- Si, pare, ja m'ho havies explicat. I no. Gairebé estic segura que ja no se'n ballen.

L'estiu passat, després que el Retiro ja m'hagués acollit al llarg dels mesos gairebé cada diumenge des que vaig arribar, al disposar de més temps i més hores de llum vaig sortir de les inèrcies que acaben dictant els nostres recorreguts. Un bon dia, vaig anar a parar a una petita clariana, poc més que un creuament de camins, enmig la frondositat del parc, presidida discretament per una escultura -un baix relleu- que representa una sardana. Havia arribat, sense haver-la cercat, ho confesso, a la Plaça de la Sardana. En ple Parque del Retiro.

Diumenge vaig tornar al Retiro, després de setmanes d'absència, per cercar uns amics. Els vaig trobar vora l'estany, coberts de diaris i amb el sol a les galtes. No vaig acabar de saludar-los, que un so familiar em travessar l'ànima; era un flabiol qui em retornava tots els matins de diumenge? En percebre la meva sorpresa, els amics van assenyalar-me que uns metres més enllà n'hi ha uns quants que ballen sardanes. Ells, que havien vingut a passar el cap de setmana i res no en sabien de les pedres que carrego al meu farcell, poc cas n'havien fet, més enllà del dubte de si sumar-se a la rotllana (havien desistit sense rumiar-s'ho massa perquè tot eren velletes molt baixetes, pobres, i nosaltres que som bastant més alts les hauríem obligat a alçar massa els braços, i ves si encara les hauríem forçat a saltar massa!).

Vam passar per la plaça de la sardana quan la colla ja plegava. Tres senyores grans i una de més jove xerraven amb una parella, també catalans, que estaven de pas per la ciutat. El radio-cassette, encara en marxa, inundava de sons foranis la clariana del parc. Una mica més enllà, asseguts al costat de la placa de pedra, dues parelles de madrilenys s'ho miraven i comentaven la jugada, amb aquesta curiositat tan madrilenya que tot ho comenta, tot ho opina; tan heterogènia en interessos, tan difícil d'entusiasmar; tan receptiva a l'hora d'aturar-se i mirar, tan reticent a l'hora de participar d'iniciatives alienes.

He trigat a explicar-ho al pare. A l'alegria d'haver retrobat una altra pista del Madrid que m'havia estat transmès amb l'entusiasme de la parella que hi havia aterrat, els anys cinquanta, estrenant matrimoni i aventura fora de casa -deixant enrere Sants, l'un, Gràcia, l'altra-, s'hi sumava la decepció personal de no haver estat a l'alçada de la curiositat de la qual em creia hereva.

Cada quinze dies, al Parque del Retiro, una petita colla de catalans fan que les pedres ballin i que les sardanes siguin més que records.

Per molt que Ah, ja veus... Però pensa que quan nosaltres hi érem, una Cobla de debò tocava al quiosc de música. Cada diumenge, cada diumenge, eh? I pensa que es formàven set o vuit rotllanes, d'una trentena de persones cada una...!



1/11/07

Con Z...?

Quin país més estrany. Resulta sempre ben difícil encertar-la.
Aquesta setmana vaig anar a sopar amb dos vells amics. Un vallisoletà i una madrilenya. Era la primera vegada que tots tres ens trobàvem a Madrid. Com és natural, em van preguntar si estic a gust en aquesta ciutat, com em van les coses, i tota aquesta mena de qüestions. Jo, tota orgullosa, vaig començar dient alguna cosa tipus blah-blah, aquí en MadriZ... i ella que salta i diu ¡No, mujer! Con Z no... los de aquí decimos MadrÍ...! Primera esmena i flagel a l'única esperança que mantenia de poder jugar, algun dia, també en aquesta ciutat, el meu joc predilecte, el de despistar. I res, no hi ha manera; només obrir la boca és inevitable rebre per resposta un jovial ¿¡Qué!? ¿Catalana, eh? No hi fa res, és clar, tampoc els de Granada passen gaire desapercebuts, que diguem (ni els gallegs, ni els murcians...). Però, com deia, em fa ràbia no poder gaudir del joc de des-pistar (no donar pistes o fins i tot, perquè no, donar-ne d'equívoques). Tres frases més enllà, quan parlàvem ja de la ciutat de l'altre amic, no vaig gosar pronunciar-ne el nom tot senser, davant el dubte de com caldria conclure'l (Valladollí!??...). Davant la meva cara d'interrogant, palplantada en ple "do", els dos es van exclamar, divertits i a l'uníson: Que sí, que sí, es ValladoliZZZZ...!
Ah, país estrany. No hi ha manera d'encertar-la.