9/10/08

mig-mig

Enmig de tots els inconvenients i molèsties que comporta un trasllat, he trobat alguna cosa positiva. Enfeinada fent caixes, regalant troballes oblidades, maleïnt llibres i venent mobles, amb prou feines m'he adonat que marxo. I he estat capaç d'obviar, per una vegada, el vell ritual de la darrera passejada, el darrer cafè, els darrers tots. Ja estic marxant, però amb prou feines puc acabar ni tan sols de formular-ho. Encara tinc caixes per fer, els llibres es multipliquen, gairebé no tinc mobles i temo oblidar quelcom veritablement important.

12/9/08

al cine

La primera vegada que vaig anar als Cines Ideal vaig haver de lidiar amb un iaio pervertit. No sé perquè, havia assumit que aquestes situacions penoses només succeïen als catorze o als setze anys. Potser perquè als catorze i als setze alguna en devia torejar. Els Ideal són, a més del cine del meu barri, punt de referència d'erasmus, culturetas i solitaris avorrits amb dèries diverses (des d'opositores que fugen dels llibres fins a iaios proclius a satisfer fantasies). Fauna habitual, la majoria, de cines on projecten pel·lis en versió original.
.
Després d'unes vacances inusualment llargues, la primera incursió cinematrogràfica em va dur fora del barri. La pel·li (en castellà) i l'ajustament d'horaris amb els meus acompanyants ens va dur al Palafox, a Chamberí. La sala, gran. El públic, també. Poques butaques buides i predomini de iaies sortides de la perruqueria. Pobre capa d'ozó. Expectació quasi infantil en apagar-se els llums i, acabada la projecció, estampides per trobar taula les terrasses que envaeixen el castís barri. Després de l'experiència cine-de-tota-la-vida em venia de gust tornar als Ideal, al barri, a casa.
.
Amb l'entrada ja comprada, al vestíbul trobo una amiga de Granada que no sabia que la seva amiga de Barcelona ja havia tornat a Madrid. Tenim entrades per veure pel·lis diferents. Ella marxa l'endemà i qualsevol pel·li ens resulta indiferent; acabem a la mateixa sala. Impossible deturar la xerrera. Encara no han apagat els llums que nosaltres, rient, ens aixequem i abandonem la sala i el cine per fer cap al Café Central i seguir xerrant, xerrant, xerrant. Ens intercanviem les entrades, tan inútils i tan útils aquesta vegada, i ens acomiadem. Coses del cine, del barri, de la ciutat.

28/8/08

de cine

Aquest vespre hem sopat amb l'amic que fa poc no teníem i que deixem aquí. Hem prescindit de la pretensió d'escollir un restaurant que presumptament fos el millor; aquí no n'hi ha de bons restaurants. Hem optat per un restaurantet una mica apartat del centre, al barri d'estudiants. Hem sopat a la terrasseta, comfortable i alegre. L'amic ha prodigat comentaris elogiosos sobre l'àpat, que ha estat senzill, i s'ha abstingut de dir res sobre el vi. Tot un senyor. Sabia que aquesta vegada convidàvem nosaltres.
.
Hem caminat junts vora el riu i la conversa s'ha anat tenyint contingudament de comiat. En arribar vora el pont que nosaltres havíem de creuar i ell no, tots tres estàvem ja en silenci. Dins la petita font circul·lar, il·luminada, que delimita una mica ridícul·lament una rotonda gairebé innecessària, una parella s'abraçava, es besava, reia feliç, de genolls dins l'aigua. Els hem mirat. Em preguntava què en devien pensar ells. L'amic ha trencat el silenci, éstos han visto muchas películas, ha dit. L'altre ha afegit alguna cosa en el mateix sentit. Certament l'escenari, per modest, podia arribar a deslluïr l'entusiasme dels amants, que seguien abraçats dins l'aigua, indiferents a la petitesa de la font, a la tibiesa del país i als tres subjectes que els observàvem indolentment. He sentit una espurna d'enveja apaivagada per la inevitable simpatia que em despertàven, potser també pel comiat imminent de l'amic que no havia de creuar el pont i la perspectiva i la mandra d'enllestir maletes i passar cinc dies dins un cotxe.

25/8/08

bibliotequing around the world

Després d'uns dies atípics de vacances genuïnes, despistant fronteres i esgotant les retines, hem tornat a la quotidianeitat fictícia de la ciutat que ens acull vuit semanes a l'un i quatre a l'altra.
.
Cada dilluns he pretès decidir com serien els dies subsegüents, i cada setmana ha estat diferent.
.
També avui enceto la darrera setmana en aquest petit país carregada de bons propòsits. Res com prendre consciència de les nostres limitacions temporals per gaudir de tot el què fins no fa gaire semblava d'allò més convencional.
.
Vull pensar que, com avui, aconseguiré arrossegar-me cada matí fins la biblioteca municipal. I espero que, amparada per una nova falsa rutina, no viuré cada dia com el darrer dimarts, el darrer dimecres, el darrer dijous, abans de tornar, tornar, tornar.

19/8/08

Torns al volant

La darrera etapa de la nostra petita i intensa escapada al país veí, a la recerca d'història, paisatges i claus per comprendre realitats, canvis, esplendors i atrocitats, ens troba en una petita però bulliciosa ciutat a l'extrem d'una península farcida de restes arqueològiques, turistes amb ganes de mar i nadius poc proclius al peatge de cordialitat que es creuria necessari per desenvolupar una economia basada en aquest sector.
.
Molts kilòmetres en pocs dies, incògnites que no acabem de resoldre ni acompanyats pel millor llibre de viatge per aquest viatge i la certesa d'avançar en kilòmetres i en preguntes, cada vegada més encertada la ruta, la d'asfalt i la dels nostre interrogants.
.
En la petita però bulliciosa ciutat a l'extrem de la península que en temps va ser part d'imperis, regnes, dictadures i règims d'aquí i d'allà, dinem en un restaurant una mica apartat del centre. Goita què mengen aquests, fa bona pinta, no? Una parella i una noia. Si, està prou bo, la veritat, responc. No són els primers catalans que trobem, però trobar-nos fora del circuït estrictament turístic i la proximitat a la qual dinarem, fa inevitable el diàleg. No ens allarguem massa, tots tenim gana; ells encara han de seure i demanar i nosaltres, amb la teca ja al davant, tampoc no volem allargar-nos. La trobada és cordial però continguda. Sou gironins? - De Ripoll. Vosaltres? - Jo de Barcelona, ell de Madrid. Amb prou feines acabem d'aclarir què ens ha dut fins allà. La parella visita la noia, que viu a la ciutat. No pregunten al saber que també jo estic de visita.
.
Seguim dibuixant la península, a la recerca de l'empremta de Bizanci. Fixo la mirada en les senyalitzacions de la carretera, alguna cosa em diu que el copilot no està al cas. No sé si es el contexto el que cambia o es mi percepción de las cosas, pero todo se me está haciendo bastante extraño. Hemos coincidido con estos catalanes en el almuerzo y yo ya no sabía si podía dirigirme a ellos en castellano, si me iban a mirar mal o qué. ¿Por qué tuviste que decir que soy madrileño? Responc que les coses no són pas tan diferents, que fa dotze, quinze, vint anys, els temes ja eren els mateixos; que potser ell no ho recorda, o potser no hi havia parat gaire atenció; que de cop i volta sembla que tothom n'està tan cansat d'aquests temes, però que nosaltres fa molt de temps que ens veiem abocats a pensar-hi, a parlar-ne. Penso, mentre segueixo conduint, que els instants que ell ha dubtat, abans de badar boca al restaurant, si utilitzar el català bàsic que encara aprèn, o bé parlar en castellà, aquests instants que li han dolgut, per sorprenents, per innecessaris, penso que en mí es multipliquen al llarg de mesos i d'anys, a Barcelona, a Madrid, cada vegada que dubto en la interpretació que es dóna al fet de ser catalana. Però aquesta és la conversa que ens duu una i altra vegada per una carretera sinuosa de senyalitzacions confoses que més val obviar. I també jo m'he adonat que la curiositat en els nostres interlocutors casuals s'ha fet patent, malgrat no vulguessin manifestar-la, arran de saber-lo madrileny.
.
Seguim el nostre camí, cercant història, paisatges i claus per comprendre. Capbussats en les pàgines de llibres imprescindibles i avançant en la ruta de les nostres converses.
.

16/8/08

porc tendre i lluna plena (títol provisional)

Després de mes i mig (l'un) i de setmanes (l'altra) habitant transitòriament en una petita ciutat de conte, que s'acaba abans no es pugui intuir cap argument, l'arribada a la capital de l'estat veí va suposar una alenada d'aire fresc.
.
L'entrada a la ciutat, les vies ràpides, els barris desangelats, els edificis d'oficines, transmetien ja una curiosa familiaritat. Un cop al centre urbà, el pes de l'aire humit, els surtidors de les fonts, envoltades d'ombres arbòries que resultava temptador reconèixer i una determinada disposició urbanística, multiplicaven la satisfacció de l'experiència urbana.
.
Durant el sopar amb un company que és a la ciutat des de fa mes i escaig, comentàvem divertits la vocació del jove país, constitucionalment reconeguda, de ser mediterrani i centre-europeu. La sobreposició d'identitat, emprempta i horitzó em va semblar, però, menys subtil del que els meus acompanyants semblaven suggerir. Acabat el sopar, el primer àpat gastronòmicament assenyalat de l'estiu, vam deixar la terrassa del restaurant, discretament elegant, amagada a la falda d'un dels turons de la ciutat. En el descens ens vam deixar guiar en una ruta que ens descobria petjades i racons amarats de lluna plena i vam descobrir en el company (l'un) i en el conegut casual (l'altra) un conversador afable i intel.ligent.
.
En el punt d'intersecció del centre històric i el primer eixample de la ciutat, la referència a la recent capitalitat de la ciutat, que fins no fa gaire era la segona ciutat d'un estat que ja no existeix, em va fer prendre novament consciència de la subtil conexió que sembla donar-se, gairebé sempre, entre les ciutats que, a falta de capitalejar, defineixen la seva personalitat i aparença enaltint atributs que en altres podrien passar desapercebuts o podrien ser, senzillament, menystinguts.
.
Arribar de part de vespre a un nou indret permet descobrir-lo dues vegades: el mateix vespre en arribar i l'endemà al despertar-hi. En aquesta ocasió, però, la familiaritat urbana, la satisfacció gastronòmica i l'amistat tot just estrenada van arrodonir talment la vetllada que l'endemà vam marxar de bon matí, tot just haver despertat, amb el regal de la ciutat sota la lluna plena i la certesa que tard o d'hora hi tornarem.
.

8/8/08

¿Cena de alto copete? ¡No te metas en estos bretes!

L'arrencada habitual en les converses d'aquests darrers mesos es produïa, aquesta vegada, lluny de Madrid: Me encanta Barcelona, estuve hacepoco y, la verdad, estupenda. L'amfitriona prosseguia i jo, en la meva condicio d'acompanyant (florero?), somreia i assentia mentre esperava que l'atenció se centrés en algu altre. No sé qué dice la gente de que cómo están las cosas porque, la verdad, nadie me habló en catalán en ningún momento (somriure glaçat). Después de los postres hablaremos de Cataluña. Davant aquest anunci, tot just iniciar-se l'aperitiu, vaig renunciar al champagne, que era excel·lent, i al vi que va acompanyar el sopar. Una llàstima, la veritat.
.
Ja a taula vaig fer esforços per camuflar-me darrere un canelobre gegantí, però el nombre de convidats era reduït i resultava impossible passar desapercebuda. L'amfitriona estirava el coll des de l'altra banda del canelobre per comprovar la meva (mal)destresa amb l'instrumental gastronòmic i jo somreia, tan angelicalment com podia, i refrenava l'impuls de buidar la copa de vi d'una glopada. L'estiu, sumat al caràcter no oficial del convit, va estirar els temps de beure i menjar i de cordial foc creuat, ara en anglès, ara en francès, ara en espanyol, entre l'heterogènia companyia.
.
Cafè i copa al jardí. Cap canelobre protector a la vista. I les postres ja les havíem deixat enrere. Els convidats vam seure espontàniament aquí i allà; l'amfitriona al meu costat. La resta, en albirar el gir que donaria tard o d'hora la conversa, se'n van desentendre, potser avorrits, i van abandonar-se a qüestions més prosàiques i pròpies d'una trobada com aquella. La derivació de la conversa va ser gradual. Dins el meu cap sonava El Hombre y la Tierra mentre m'aferrava al got d'aigua intentant oblidar el gin tonic al qual havia renunciat (i que em venia més de gust que cap altra cosa en aquell moment). Vaig respondre amablement el test 'i-tu-d'on-surts?', tot un clàssic a aquestes alçades i finalment va abordar el tema. Encara vaig poder seguir somrient mentre escoltava amablement com, qui unes hores abans deia que Barcelona está estupenda, ara pretenia refregar-me l'exit de Valencia davant una Barcelona que languidece. Vaig seguir somrient quan, ja a la porta, acomiadant-se de tots els convidats, seguia adreçant-se a mi i repetia que Catalunya pagaria les conseqüències de gastarse el dinero en cosas sin importancia. Ja dins el cotxe encara resonava el profètic ya pagará las consecuenias, ya, que va acomiadar la deliciosa vetllada.
.
Avui brindaré amb un gin tonic ben merescut.
.
ps Val a dir que gairebé totes les respostes que, en la meva condició de florero, em vaig empassar les va donar un gallardo madrileño.

5/8/08

Ikebana o vacances al país dels argonautes

Sempre havia cregut que grinyolava la indiferència de la Scarlett per un país que, com tot indret desconegut, oferia novetats i emocions ineludibles. Una llengua incomprensible i uns codis culturals diferents no eren prou excusa, als meus ulls, per dimitir de curiositat, entusiasme i predisposició a que les coses succeïssin.
.
Per més vegades que revisités la història, i per més que en gaudís, no podia evitar sorprendre'm del seu aïllament, de la timidesa en la qual es refugiava. I del recurs a l'habitació d'hotel, mirant finestra enfora, sense acabar de sortir física i emocionalment cap una realitat en la qual era inevitable que l'acció resultés contagiosa.
.
Les claus que es donen sobre els motius que la mantenen fidel a certa apatia, cercant una soletat tediosa i poc predisposada a exercir de passa-volant desitjosa d'aprendre i conèixer més enllà de les sensacions que paisatge, llum i fesomies transmetin de forma gairebé espontània, són poques però suficients.
.
Un país no necessàriament somiat, destí d'algú altre absent i ocupat la major part del dia, envoltada per paraules indesxifrables, ofereix un espai immens a la introversió a la qual empeny també la timidesa de trobar-se aferrada a l'anglès (i més quan no es vol donar per descomptat).
.
Sempre havia cregut que de la pel·li això, aquest posat de nena insatisfeta i una mica mimada, era potser l'única cosa que grinyolava una mica.
.

12/7/08

Interiors

Finalment el drap que penjava deslluït i brut a la corda d'estendre del veí ha desaparegut. Deu fer dies que ja no hi és. Si avui m'he adonat de la seva desaparició ha estat per la presència d'una nova prenda: un tanga vermell.
.
A la xicota del petit aprenent de Malkovich me l'he creuat un parell de vegades per les escales, de no més de metre i mig d'ample, i ha estat incapaç de respondre a una salutació neutra i poc comprometedora tipus 'hola'. Segurament la primeva vegada em vaig explaiar amb un cortés buenas tardes i, en vista del poc èxit, la segona vegada ho vaig deixar en 'hola' i prou. I ni així.
.
Totes les finestres del seu apartament donen al mateix cel-obert on s'aboquen les finestres de la cuina i el bany de les meves golfes. Algun vespre, mentre preparo el sopar, he de sentir els monòlegs que ella li etziba a en Little Malkovich (que sembla sempre més interessat en la pantalla del televisor) i, alguna que altra vegada, també he d'escoltar, incòmoda, les petites discussions de les quals ell és incapaç d'escapar: ella té ganes de gresca i embesteix una i altra vegada amb un sol argument (que sol ser força difús) fins que li passen les ganes d'escoltar-se o bé li revifen les ganes de reconciliar-se (amb una mica de sort aquell vespre no hi haurà gaire res d'interessant a la tele).
.
Que gasti tanga vermell de cotó descolorit, tipus oferta de xino-botiga per la revetlla de Cap d'Any, potser no és pas tan sorprenent. Potser sorprèn més que, després de tenir abandonat durant mesos i mesos el drap ronyós penjat davant la finestra de la meva cuina (i de totes les del seu apartament), retiressin el tanga al cap de poques hores d'haver-lo penjat.
.
Va sent hora que reconquereixi l'exterior i torni a estudiar a la biblioteca.

27/6/08

Bon viatge

Naufragar en un comiat i no ser qui marxa ens apropa la ciutat de forma inesperada. Potser ho fa la perspectiva que també sigui escenari del retrobament.
.
Durant mesos hem caminat de la mà de rutes alienes que ens han estat obsequiades. Ara, enmig d'una enyorança encara incipient, s'entreveu l'oportunitat de recuperar el tast de l'aleatorietat diletant, la mirada forània i la sorpresa voluntariosa en passejades sense destí.
.
L'estiu passat caminàvem per la ciutat (les hores que el sol ja no espanta) i intuíem racons que arribarien a ser predilectes i persones que reclamaven protagonismes i arguments incerts però prometedors. Enguany caminem per la ciutat recuperant els racons de la nostra individualitat, però cercant institivament la mà que ens ha guiat des que va deixar de ser una promesa. I que ens ha deixat tota una ciutat com a penyora. Deu ser per això que la sentim més nostra.

31/5/08

Oz

La plaça de las Cortes la visc ja com el jardinet de casa; baixo a llegir la premsa els diumenges (quan no plou), observo especímens estranys (més humans que vegetals) i s'eixamplen els murs de casa, oficina i biblioteca. Hi ha qui assenyala que la pecera, la cafeteria del Círculo, és el meu 'salón de recibir'; cada vegada que algú es deixa caure per Madrid no dubto a citar-lo allà per fer un cafè o, eventualment, per dinar entre hores d'oficina i d'estudi. Darrerament, a més, he ampliat les estances de casa fins incloure-hi una pinacoteca privilegiada. En un tres i no res puc retre visita als mestres (sobretot Goya, en aquests temps i sempre) o donar un cop d'ull a un Botticelli i, en menys d'una hora, seguir estudiant.
.
Avui en sortir del CaixaFòrum he fet la volta al perímetre de l'edifici. La part posterior ofereix una cara força més inquietant i hermètica que la façana. El carreró, en obres, resultava sorprenentment desconegut (tan a la vora de casa i no hi havia passat mai) i, al mateix temps, familiar (recordava el Raval de fa uns anys, tot grues, esborancs i promesa urbanista). Paral·lel al paseo del Prado, a les esquenes de tot, gairebé desert. Aquí i allà uns cartellets grocs que mostraven la seva rectangularitat clavats perpendicularment en les façanes, assenyalaven un traçat premeditat. Eren els reclams de les galeries d'art (menudes, llüents, modernes) que col·lonitzen la zona i que participen en el festival de fotografia que se celebra anualment a la ciutat. Potser les galeries ocupen el buit deixat per botigues d'olis, teles i cavallets; només n'he vist un parell i m'han recordat les que, de petita, havia visitat al carrer Banys Nous, al del Pi o potser eren altres carrers? No recordo ben bé quins, ni en quin moment les botigues, farcides d'estris màgics i impregnades d'olor a trementina, devien desaparèixer de la ciutat i de la memòria.
.
La barreja de novetat i familiaritat, els aires passats i la incertesa accidentada del camí, m'han fet prendre els rectangles grocs com referència per retrobar els trajectes habituals. I ara un, ara l'altre, groc aquí, groc allà, he seguit el camí cap allà on em vulgués dur.
.

22/5/08

Madvip

Aquí es diu allò tan simpàtic de si estás en Madrid, eres de Madrid. Però fa poc em vaig sentir dir que ¡ya eres madrileña de pro! La materiatizació de l'òsmosi, el pas de ser de Madrid a ser madrileña de pro, no va ser aguantar estoïcament el 4 a 1 al Bernabeu reprimint les llàgrimes. El què em va otorgar l'aura de madrileñitat va ser la confessió que entre els meus hàbits quotidians ja hi ha el de llegir la premsa al VIPs (específicament revistes del cor i altres frivolitats anestessiadores de cabòries).
.
Al VIPs es va a llegir la premsa, no a comprar-la. Una munió de gent s'aplega davant els prestatges on hi ha les revistes, rebregades, i llegeixen (llegim!) amb fruïció i certa il·lusió de clandestinitat (malgrat mai ningú, ni dependents ni el guardia de la porta, no diu res). Tanmateix, l'amenaça de ser observat (sancionadorament o amb curiositat) pot venir d'algun company de lectura furtiva (i gratuïta). Fa poc vaig adonar-me, en acabar un interessant article titulat Todo lo que debes saber sobre la vagina (devia ser a la Cosmopolitan), que just al costat tenia el meu veí (sí, el petit aprenent de Malkovich).
.
El VIPs és molt present a Madrid. Una cadena de cafeteries amb un horari molt ampli que, en molts casos, acullen també una botiga on trobar premsa, llibres, articles de regal, sandwitxos plastificats, begudes, i tot allò imprescindible per sobreviure en hores en les quals només està obert el VIPs. La cafeteria ofereix l'equilibri just entre una immolació dietètica (les hamburgueses són mítiques, i les tortitas con sirope y nata també, sense oblidar l'English breakfast, ideal per a caps de setmana de mandra i indulgència) i un intent de consciència sana (però cap de les aparents amanides que proposen mereixen perdre's l'hamburguesa i les patates fregides).
.
El visat d'entrada a Madrid és obtenir una targeta-VIP's per acumular punts. De tant en tant des de can VIPs se'ns comunica que, després de gastar-nos un munt d'euros en objectes inútils, lectures infames (que alguna s'acaba comprant, un dia o altre) i àpats insalubres, ens conviden a un batut de mores genèticament modificades un dia que no sigui cap de setmana, ni festiu, ni senar de mes parell, ni lluna plena, entre les 16:08 i les 16:13h; potser, fins i tot, tenim prou punts per gaudir d'una oferta especial per adquirir un pato loco (sic) que, hores d'ara, encara no he esbrinat què és. I l'oferta ja ha caducat, casundena.
.

5/5/08

Vistes des d'un pont

1 de maig, dijous. 2 de maig, divendres. Cap de setmana. El 2, pont. A la Comunidad de Madrid pont no, festa. Enguany, a més, commemoració del bicentenari de la revolta del 2 de maig de 1808. El poble de Madrid (i de Móstoles) aixecat(s) en armes contra l'exèrcit francès.
.
A la premsa, predomini de la versió dels fets que ha donat recentment Arturo Pérez-Reverte, en el sentit que allò exepcional va ser que els ciutadans (no els burgesos, ni els nobles, ni els militars, sinó el poble) es llancès al carrer a lluitar. En plan bèstia (amb navalles, a queixalades fins i tot). També s’ha explicat (Reverte i diaris de tot color) que, amb aquesta rebelió contra els excessos de les tropes franceses i amb la guerra de la independència que va seguir (iniciada potser per les gestes d'una ràbia arrauxada però poc orientada), es va enterrar el liberalisme i es va lliurar la corona a Ferran VII. I així es va tornar a l’absolutisme.
.
Aquests dies, més que el orgullo patrio, s'ha reivindicat la genialitat de Goya, que va plasmar els fets amb distància de cronista (ell, que ideològicament era més aviat afrancesat) i amb una modernitat artística excepcional. I també hi ha hagut espai per recordar la malaguanyada Constitució de Cadis, la Pepa (al Cel-sia).
.
També han estat dies de descoberta. Grups, parelles i famílies de catalans contents com nens amb tren nou es llancen a descobrir Madrid. Potser sí que, raíl a raíl, canviaran els mapes. De moment semblen estar canviant només per fer més curta la distància d'allà cap aquí. En ambdós sentits del trajecte els vagons van plens, sobretot, de catalans. Potser no és per manca d'interés. Potser ni tan sols per recança o excès de temor. Potser, senzillament, és que els madrilenys ja fa temps que en tenen, d'AVE i no estan sota l'efecte de la novetat.
.
Més enllà de vies i camins, i passades les primeres reticències, ens agradem. I si grups, parelles i famílies de catalans han campat satisfets per ací aquests dies de pont, els madrilenys han gaudit desacomplexadament d'una programació lúdico-cultural commemorativa del bicentenari del 2 de mayo protagonitzada per la Fura dels Baus, Josep M. Pou i Carles Canut, així com per consins germans com Sol Picó i Carles Santos.
.
La distància, per rellegir la història. Els trens, per apropar ciutats. Les festes per agradar-nos, tots plegats, una mica més.

29/4/08

això és una dona

Les dones catalanes hem d'entendre que tenim bona fama a Madrid. Ho certifiquen un dentista i un company d'estudis.
.
El dentista:
¿Vas con una catalana? Pero que muy bien, ¿oyes?. Saben lo que se hacen, las catalanas. Cuando contratas a una interna* que haya trabajado antes para una catalana, aciertas seguro. No veas cómo las entrenan. Las hacen ir como máquinas. Yo sólo quiero ya internas que antes hayan trabajado para una catalana.
(*) minyona
.
El company d'estudis:
Muy bien, muy bien, son muy Martaferrusola... Así te hará ir, así... (mostrant, a tres centímetres de la cara, l'índex tot recte)... Bien ¿eh? Pero así te hacen ir las catalanas (repetint el gest).
.

23/4/08

fluorescents i il·luminats

Lluny de carrers farcits de llibres, roses i ciutadans envaïts per una eufòria pacífica (que deu tenir bastant a veure amb la invocació d'una primavera imminent però que sempre es fa de rogar), només resta, més enllà de l'enyor i del record, la reproducció dels ritus amb els quals hem crescut; rosa (incerta: mai se sap!), llibres (avui i i sempre) i unes petites dosis de prossel·litisme contingut en favor de llegendes que van adaptant matisos i llenguatge (però que, per més ministres que hi hagi sobre el tema, mai no concedeixen a la princesa la capacitat d'alliberar-se tota soleta).
.
Per segon any consecutiu, Sant Jordi a Madrid. Roses, llibres i cava al Centre Cultural Blanquerna. Després, volta per barris i llibreries que participen en la cada vegada més establerta Noche de los libros madrilenya: Llibreries, biblioteques, escoles i altres institucions obren fins passada la mitja nit i organitzen signatures de llibres, col·loquis, concerts.
.
Novetats d'enguany: rosa segur (tot i que més val no dir blat...) i participació en la lectura continuada del Quixot al Círculo de Bellas Artes.
.
.
Aquest matí he anat amb una companya a fer una gestió a la secretaria del Círculo. Ja al vestíbul se'ns ha sumat amb una naturalitat cridanera un personatge amb qui hem compartit el trajecte fins la cinquena planta. Sota la llum esgrogueïda del fluorescent de l'ascensor les insígnies de motius militars (d'aviació) que poblaven la solapa de la gabardina (rígida, antiquada) del senyor adquirien un aire inquietant. El senyor, escanyolit dins la gabardina, xerrava animadament; nosaltres no sabíem ben bé què quina confiança fer-li. A tall d'alguna cosa que ha dit, però, no he pogut estar-me de confessar-li que ja l'havia vist amb anterioritat. Una espurna ha il·luminat amb orgull la seva mirada i, sense donar-nos temps a reaccionar, ha desenfundat una harmònica gegant, desproporcionada, l'ha passejat davant els nostres ulls i acte seguit ha tocat allà mateix, dins l'ascensor, uns acords de l'himne d'Espanya.
.
Mentre enllestíem amb celeritat la nostra gestió, el senyor, sustentat en uns peus tan desproporcinadament grans com l'harmònica, executava uns passos de ball davant les secretàries del Círculo i afirmava ser el precursor del Chikiliquatre.
.
Sant Jordi'08
.

8/4/08

habitació d'hotel

Plou aquí i m'animo. Com si ploguès allà. Ai. Però no.
Com quan despertem d'un somni profund i no sabem ben bé on som.

4/4/08

gran

Quan el dia és assoleiat, Manuel Alexandre s'acosta al Círculo per llegir la premsa. Fa el gest de cedir el pas al coincidir amb algú a la porta de la biblioteca (indefectiblement, un opositor), però l'instint de gairebé tothom és deixar passar la figura d'aquest senyor gran que tothom reconeix i mira amb respecte i que, malgrat els anys, manté formes i maneres i arrossega l'atractiu quotidià i discret dels supervivents.
.
Un dia, amb el diari estès damunt un dels pupitres, llegia amb l'abric i la gorra posada, suposadament immune a la calefacció inclement. Les parpelles se li aclucaven, el coll es vencia endavant, però lliurava una batalla aferrissada a la somnolència dels anys. De cop va sorprendre el silenci de la biblioteca: ¡Que me duermo! ¡Que me duermo! ¡Que me aburro! va exclamar prou alarmat per a despertar-se. Calia seguir en guàrdia contra el sopor de l'avorriment.
.
Ahir llegia el diari de sempre en una de les butaques que, junt amb dues tauletes baixes de marbre, hi ha davant un finestral, al centre de la sala. Amb l'abric i la gorra posada. Va enllestir la lectura ben despert. Àgil, es va aixecar, va llençar el diari al capdamunt del taulell d'on s'agafen. Va arribar a la porta. Ritual de pase, pase, por favor amb una opositora. Però no va haver posat un peu fora, que ja tornava a entrar. Va desfer el camí fins la butaca, va agafar el bastó i, lentament, amb el pes d'un avorriment sense treva, va encaminar-se novament fins la porta.
.

27/3/08

¡Que viene Richi!

Divendres Sant, quarts de vuit del vespre. El carrer Alcalà sense cotxes, amb valles que impedeixen l'accés a la calzada i una munió (creixent) de gent que espera. Profusió de turistes, gent gran, moltes parelletes de génere divers, algunes compartit (Chueca allà a tocar), empolainades no tant per la Pasqua com perquè les vacances urbanes conviden al shopping i al cultiu de l'hedonisme. Des del capdamunt dels graons del Teatro Alcázar, abans d'accedir al vestíbul, la visió del carrer és privilegiada. S'hi ha anat concentrant un nombre considerable de persones.
.
Se senten els compassos estrident d'una banda de músics que anuncien l'arribada de la processó. Del fons del pre-vestíbul apareix un noi de gesticulació grandiloqüent i cantarella nasal que demana a la concurrència que desalojen el espacio si no van a acceder al teatro, por favooor... Sitúense a pie de calle. Mínim moviment dels que allí s'aplegaven. El noi insisteix a veeeeeer... que cada año pasa iguaaaaaaal.... La obra está a punto de acabar y tengo que desalojar a 900 personas de la salaaaaaaa...! ¡Abran paso, por favor! Una remor recorre el grup atrinxerat en aquella balconada privilegiada i improvisada: Pues nos apartamos un poco y ya está - ¡Anda que me voy a mover yo! Con lo bien que se ve todo desde aquí...! - Lo que dice éste...!
.
En veure que el noi insistia, este espacio es propiedad del teaaaaaaaatro; van a salir de forma inminente 900 persooooooonas y van a entrar al cabo de poco 900 más para la siguiente funcióoooooooon... els okupes, la majoria de més de seixanta anys, van amenaçar amb un motí liderat per un senyor gran que, quan el noi no era a la vora, mostrava una beligerància poc devota: ¡Anda el mamarracho éste! ¡900 personas! No se lo cree ni él... Anda que habrá 900 personas ahí dentro a ver el bodrio éste. Ya querría él. Me gustará verlas, ¡Energúmeno, más que energúmeno!. La majoria que s'aplegava allà van fer el mínim gest d'obrir camí, però poques desercions van produir-se. A més, el primers personatges ja entraven en escena a la processó.
.
Els inicis no van satisfer gaire el públic, que havia fundat les seves expectatives en imatges televisives cridaneres i reiteratives en aquelles dates. Només quan van aparèixer uns cofrades amb túnica de color violeta que dúien ciris (falsos, amb bombetes) certa tensió expectant es va imposar: les passes produïen un sorroll de ferro pesant. Tothom va estirar el coll amb emoció per no perdre detall i l'exclamació ¿llevan cadenas en los tobillos!? va recórrer grups, parelles i fileres de gent. La decepció, però, no va trigar en tornar ¿Pero no se flagela nadie? No, res a veure amb les imatges (molt més morboses) televisades aquells dies desde distintos puntos de España.
.
El senyor seguia atrinxerat en un dels graons i no havia perdut l'entusiasme reivindicatiu, malgrat no s'albiraven noves temptatives de desallotjament -habráse visto el mamarracho éste-i seguia engrescant les senyores que l'envoltaven, amb el mateix esperit que, de ben segur, deu animar les reunions de la seva comunitat de veïns.
.
El protagonisme de la processó havia passat ara a un escamot de senyores vestides de negre, totes amb collaret de perles, peineta i mantilla, que marcaven el pas com majorettes católico-séniors. I va començar a sortir gent del teatre. El grupet de dissidents atrinxerat en el graó, liderats pel senyor, els anaven comptant, a modus de versió castiza del compte Drácula de Barrio Sésamo : Uno -anda que va a haber 900...-; Dos! -ja, ja... vas a ver cuántos salen... ¡cuatro gatos! te lo digo yo...; Tres...! -¿dónde está el energúmeno? A ver, que venga aquí...!
.
Seguia sortint gent del teatre. Alguns es quedaven també allà, palplantats, encantats que l'espectacle seguís portes enfora. I algunes de les senyores que havien rigut les gràcies del dissident, van acabar per baixar a peu de carrer.Una va tenir el detall de dir, amb la boca petita, que tenía razón el chico, hay que dejar salir i una altra va concedir, fins i tot, que él hacía su trabajo. El senyor no va badar boca i va mantenir-se en la seva trinxera com si li anés la vida. Finalment es va fer el silenci a tot el carrer. Apareixia ja, en el tombant de la cantonada, la imatge del Jesús de Medinaceli, guarnida, imponent, aterridora.
.
Transcendència als rostres, alguna llàgrima sabotejadora de maquillatges petrificats, algún sospir que s'escapa. I en el moment que el Cristo és davant les portes del teatre, una harmònica comença a tocar l'himne d'Espanya. Era un iaio atrinxerat uns metres més enllà que, bé per l'emoció o bé per l'edat, amb prou feines podia bufar. En acabar, aplaudiments tebis, no se sap si pel pas de la imatge religiosa o per la sorprenent interpretació musical. El iaio, amb llàgrimes als ulls, desa l'harmònica en una butxaca de la gabardina (farcida d'insígnies) i marxa satisfet per haver complert amb no se sap ben bé què. El dissident es resisteix a deixar de gaudir de la seva indignació i encara remuga alguna cosa mentre es perd en la multitud que es desfà. Ha acabat la funció i el públic abandona la sala.
.
.
.
"¡Que viene Richi!"
Dirección: Carmen Losa
Escenografía: Fernando González
Iluminación: David Arribas
Intérpretes: Angel Martín, Virginia Rodríguez, Francisco Maestre,
Marta Fernández-Muro, Jorge Calvo, Rafa Ramos y Secun de la Rosa

19/3/08

Bu(uuuhh)gada

Abans d'ahir, en treure la bugada de l'estenedor, una coixinera va caure i va anar a parar a una de les cordes del pis de sota, desertes des de fa tant temps.
Ahir la coixinera m'esperava en la foscor silenciosa de la barana del replà del tercer (fa mesos que es va fondre la bombeta del llum que il·luminava aquest tram d'escales).
No hi ha rastre de cap nebot de Tarragona ni de ningú altre.

17/3/08

un tipus simpàtic

Dissabte a la tarda un noi atlètic descarregava una taula de surf d'un cotxe aturat enmig del carrer. Al passar vora seu, el tipus se'l va mirar li va dir que dicen que van a poner un motor en el Retiro... ¡Para que haya olas en el estanque! I va esclatar a riure. I el noi atlètic també va riure.
.
El tipus duia una txapel·la encastada, de la qual escapaven els cabells despentinats i la barba rossa, i carregava la seva motxilla, d'aire militar. El surfista atlètic potser el va prendre per un peregrí tant o més desubicat que ell (lluny del mar l'un i del camino l'altre). Els seus peregrinatges, però, són ben curts.
.
Dorm en un portal, no gaire lluny, dins un sac, damunt uns cartrons. Durant el dia passa les hores en una una portalada, la sortida d'emergència d'un petit cinema, entre l'antic hotel Casa de Suecia i el Círculo de Bellas Artes. Les tardes, a vegades, xerra amb la taquillera. Els vespres demana alguna cosa als cinèfils que fan cua. Mai no insisteix, mai no increpa. És un tipus simpàtic. La motxilla sempre a la vora, recolzada en la mateixa cantonada dins la portalada. A vegades escolta una ràdio, o hi conversa. A vegades fa mots encreuats. A vegades camina, tres metres enllà, dos cap aquí, i crida alguna cosa ininteligible, però mai no increpa ningú. A vegades llegeix, a vegades en veu alta, i una ploma d'au fa de punt dins el llibre. A vegades, senzillament, seu amb la mirada perduda. La motxilla sempre a la vora, a punt per seguir en ruta.
.
Un vespre aparcàvem el cotxe davant el cinema amb una maniobra maldestra. Els seus ulls blaus i vius van aparèixer a l'altra banda de la finestra del conductor i la seva veu afable i divertida va acompanyar les maniobres que seguirien, donant indicacions tira-tira-para-izquierda-derecha-para-para-hombreee-paraaaaa!!! fins que el cotxe va quedar ben estacionat. Mentre recollíem abrics i bosses, el conductor va demanar si dúiem algo de suelto. Quan vam baixar, però, havia desaparegut. Segurament havia endevinat les nostres intencions. I ell, a nosaltres, no ens havia demanat pas res.
.

6/3/08

Silenci

Aquell televisor m’estava tornant boja. Des que arribava a casa fins ben bé quarts de quatre de la matinada, funcionava a tot volum. D’entrada no identificava on era. Finalment, vaig caure que el so estrident, més nítid a mesura que la nit silenciava la ciutat, venia del pis de sota.
.
Vaig intentar no obsessionar-me. Lo que resistes, persiste; lo que aceptas se transforma, deia un principi budista (o era àrab? potser confucionista?) d’aquells que en plena joventut semblen qui sap què i s’anoten en un quadern. Vaig optar pels taps a les orelles i, guiada per la meva voluntat transformadora, vaig canviar d’horaris i m’aixecava de matinada per estudiar. Vaig aguantar un mes a tot estirar.
.
M’havien parlat de la veïna de sota. Una senyora gran que vivia sola i no sortia mai del pis. Podia imaginar que l’única distracció per anar passant les hores era el televisor. Impossible no comprendre-ho. Un bon dia, vaig decidir anar a conèixer-la i, ho admeto, sondejar amablement la possibilitat que reduís el volum del televisor.
.
Vaig fer sonar el timbre. Va trigar a arribar a la porta i, abans d’obrir, va preguntar quién es. Em va fer passar de seguida i vaig notar que s’apressava per anar a alguna banda a la qual em va convidar, amb un gest enèrgic, a seguir-la. Vam travessar la sala del pis, pulcre i endreçat. Vam arribar a una petita sala annexa on hi havia el televisor (!!), una taula camilla i unes cadires amb coixins brodats. Va seure i es va conectar a una bombona d’oxigen. Em va convidar a seure en una altra cadira. Duia una bata d’estar per casa que, en seure, se li va obrir una mica i va deixar al descobert una cuixeta prima i pàlida. Després de comprovar que l’oxigen tornava a estar ben conectat, va recuperar la compostura i, sense massa neguit, es va cobrir la cuixa (però la bata seguiria obrint-se repetides vegades per fixar en la meva memòria aquella cameta sola i impúdica, de nuesa poc prioritària en el camí monòton de la supervivència).
.
Em va oferir si volia prendre una cervesa. Em va presentar la seva gata, Quica (Kika?): grossa, avorrida, melosa i feliç de rebre visita. Em va explicar que un nebot seu vivia a Tarragona. Em va preguntar si m’agradava el futbol i, abans d’obtenir resposta, em va convidar a baixar quan vulgués per veure els partits plegades. Em va explicar que li pujaven el menjar els del restaurant de la cantonada i que una noia hi anava regularment per netejar el pis. També va comentar que una assistent social la visitava d’en tant en tant per saber si necessitava alguna cosa. Damunt la taula hi havia mots encreuats i sudokus a mig fer.
.
Vaig proposar-me passar per casa seva alguna altra vegada. La seva lucidesa, sentit de l’humor i determinació m’havien sobtat. La nuesa indiferent d’aquella cuixa m’havia commogut.
.
Van passar dies, potser setmanes i no havia tornat a visitar-la. Sempre hi havia alguna altra cosa a fer. Un bon dia, vaig deixar de sentir el televisor. Vaig acostumar-me ràpid la nova rutina de silenci ininterromput, fins que un bon dia em vaig inquietar. En passar davant la seva porta, m’aturava a escoltar per si sentia la gata. Res. Vaig trucar el propietari de les golfes. Pocs dies abans la veïna havia mort, després d’un breu ingrés hospitalari. Em va donar les gràcies per amoïnar-me. Han estat les gràcies més immerescudes i incòmodes que he rebut mai.
.
En fa gairebé un any, de tot això (fins d’aquí uns mesos, de gairebé tot en farà un any). El pis segueix tancat. No he vist el nebot de Tarragona. No sé què se n’ha fet de la Quica. Sovint, en passar davant la seva porta m’aturo un instant (imperceptible, més intencional que real) i segueixo el meu camí, escales amunt, cap al silenci de les golfes.
.

4/3/08

l'eròtica de l'ORELLA

Molta, moltíssima gent té predilecció per les orelles a l'hora de prodigar carícies, petons i, el què és pitjor, altres mostres més efusives d'afecte i exitació. Res a dir. Que cadascú faci i es deixi fer el què més li plagui, fins i tot a les orelles. Jo no la comparteixo pas, aquesta predilecció.
.
L'Orella que m'agrada, a mi, és en Francesc. En Francesc Orella. El vaig conèixer fa anys, dins el televisor de casa; una cita ineludible, cada dimecres, a l'Estació d'enllaç. En Ramon Madaula era l'atracció òbvia (i si, també m'agradava, què passa); n'Orella, en canvi, en un paper teòricament més discret, era qui es menjava la pantalla (amb permís de Josep M. Pou que, per cert, viu al meu barri). Des d'aquells temps l'he seguit, d'en tant en tant, en papers que gairebé sempre han estat de dolentot. Un dolent que, a més de creïble, destil·la magnetisme. Un Malkovich a la catalana.
.
Fa poc vaig anar a veure 'El tío Vania'. Els meus acompanyants, tots nois, hores d'ara encara somien amb la desinvoltura elegant i l'atractiu desmenjat de l'Emma Suárez (Elena a l'obra). Potser també somien amb les seves orelles; no seré jo qui els ho pregunti. Jo, no cal que ho digui, amb prou feines aconseguia recolzar-me en el respatller de la butaca cada vegada que El doctor (si, el meu Orella) entrava en escena.
.
Casualment, acabada l'obra, quan ja érem al carrer, vam veure sortir els actors (ho prometo, no hi va haver intencionalitat). Tot just uns minuts abans havia estat comentant (una mica efusivament, ho admeto) amb els meus amics, les dots artístiques de l'Orella. En veure'l sortir, un d'ells em va arrencar el programa de les mans, em va agafar, em va arrossegar davant l'actor i li va dir que si ¿Podría firmarle el programa a la señorita? Es catalana.
.
Diversos pensaments se'm van acumular a la gola: 1. No vull cap autògraf jo! Mai no he sabut trobar-los la utilitat; no sé què fer-ne o on desar-los! 2. Tinc l'Orella al davant! 3. Oh. És més baixet del què pensava. 4. Hauria de dir alguna cosa. Somriure amb cara de bleda durant més de cinc segons quan se suposa que hauria de dir alguna cosa em converteix en sospitosa. Podria ser una fan. 5. Dubto que en l'star system català hi hagi gaire espai per a fans. Així que també podria ser sospitosa de ser idiota. 6. Ell s'ho pren amb simpatia; com si el fet que els dos siguem catalans justifiqui que, ni que sigui indirectament, jo m'hi adreci. 7. Però en quina llengua se suposa que li he de parlar? En català, si, però de fet aquí l'únic que està parlant és madrileny i, atès que ha estat ell qui ha propiciat l'encontre, seria una mica lleig deixar-lo fora d'una eventual conversa en català. Si és que en algun moment sóc capaç de dir alguna cosa. Coi. 8. Buff.
.
A banda d'algun so gutural que intentava fer companyia al meu somriure de bleda, no vaig arribar a pronunciar res més que gràcies.
.
Tothom va marxar, inclosos els amics. Els voltants del teatre van recuperar la calma inherent a un vespre de diumenge. Un parell de carrers més enllà, vaig veure l'Orella en la barra d'un bar minúscul, menjant un entrepà; un soparet de tràmit havent conclós la jornada laboral. Una oportunitat? A poques persones els agrada sopar soles un diumenge en un bar, en una ciutat que no és la pròpia.
.
Alguna vegada dono un cop d'ull al programa de mà. No sé què fer-ne, però no l'he llençat. Para M. Un beso y hasta pronto, Francesc. Ja m'agradaria que fos cert. Fins aviat, Orella.
Signa: una fan.
.

28/2/08

No me'n surto

Quan algun madrileny em pregunta per Frankfurt, abans del nom de la ciutat sol situar-s'hi un lo que pasó en o bé un el problema de. I la meva resposta -sempre m'agafen per sorpresa, sembla mentida- sol ser o un pero ¿qué pasó en Frankfurt? o bé un ¿qué problema?. Jo, quan pregunto els madrilenys per frankfurt, penso en saltxitxes.
D'ençà que vaig arribar, periòdicament tinc un atac d'enyorança dels soparets improvisats al frankfurt Pedralbes, el mític entre els mítics, a peu de cotxe, poc més que una aturada per engolir un parell de panets anegats de ketchup i mostassa groga, envoltats d'altres cotxes aturats al xamfrà i d'altres conductors victoriosos, després de batallar en una barra atapeïda, d'aguantar estoicament la fumera de la planxa i el geni dels cambrers. També firmaria per un dels sopars al frankfurt de Gran de Gràcia, que és menys tumultuós, ofereix un ventall més extens d'opcions càrniques i el local convida més a estar-s'hi. A més, aquesta opció solia anar acompanyada -abans o després- d'una sessió als Verdi.
Doncs bé, estic convençuda que en aquesta ciutat, gran i farcida d'opcions, hi trobaré, tard o d'hora un equivalent. Però, de moment, no me'n surto.
La primera vegada que vaig preguntar on podia menjar un frankfurt, davant la cara d'astorament del meu interlocutor, vaig acabar definint-ho com esas salchichas asquerosas de color rosa-anaranjado que algunas leyendas urbanas e infantiles aseguran que están hechas con restos de carne de dudosa procedencia... La cara d'astorament, davant el delit amb el qual jo demanava on podia menjar-ne, encara va ser major.
Davant la meva insistència -frankfurt-frankfurt-frankfurt!- un dia en van dur a sopar a l'Edelweiss, un restaurant alemany que va obrir el 1929 o el 1943 -corren diferents versions-. Un clàssic també en quant a decoració -plafons de fusta fosca, estovalles blanques de cotó, cortines arreu-, cambrers -amb jaqueta blanca i corbata de llaç negre- i comensals -cap per sota dels cinquanta-. Hi serveixen un chucrut excel·lent i una molt bona selecció de carns. Un ensurt de factura i ni rastre del meu frankfurt! En ple àpat vaig localitzar una saltxitxa d'aspecte similar a la que jo buscava -tot i que el seu aspecte era molt menys sospitós-. La vaig assenyalar tot dient ¿ves? algo como esa salchicha, pero en un panecillo, con mucho ketchup y mucha mostaza . -¡Aaaaah! ¡Tú quieres un 'perrito caliente'...!
Solventat el desajustament lingüístic, la meva recerca va prendre una nova dimensió. Al cap de poc, un migdia vaig trobar un establiment en el qual només se serveixen hot dogs. M'hi vaig abraonar. No vaig arribar ni a seure a la barra; en menys de dos minuts m'havia cruspit el panet. Però la decoració pretesament evocadora dels U.S.A.-anys 50, els panets flonjos, tipus industrial, la salsa Chicago, l'absència d'efluvis de la planxa i, fins i tot, la manca de parroquians, em van fer anhelar encara més els locals autènticament setenteros, les lletres gòtiques negres sobre fons groc del cartell i fins i tot la dèria d'oferir tan sols tovallonets minúsculs de paper de capa simple, sempre insuficients.
Aquí qui té problemes amb frankfurt sóc jo.

21/2/08

Bridpeix Jones

En els darrers mesos he vist les anades i vingudes dels personatges que habiten la biblioteca, els vincles que han anat creant, els ritmes de cadascú. Darrere els meus apunts m'ho he mirat tot amb curiositat tediosa. Però aquesta peixera, en la qual els personatges només mouen els llavis i neden entre pupitres i prestatges, m'ha cansat. Potser hi té alguna cosa a veure la niña-de-Bruselas. Potser ho fa que he sabut que un altre peixet, que coneix algú que em coneix, també m'observava darrere els apunts. El cas és que m'he cansat d'anar-hi.

En paral·lel, he reactivat la meva vida social. Just a temps per adonar-me del risc de trobar-se massa còmoda en peixeres on no cal parlar, i en golfes on els altres habitants ni tan sols es mouen i només cal regar-los d'en tant en tant. Just a temps per comprovar que els referents canvien.

Fa unes setmanes, llegint un resum de notícies de 2007, vaig quedar atònita al saber que José Luís Cantero, el Fary, havia mort el juny de l'any passat. Mai no n'he estat una gran fan, però vaig adonar-me que cal veure la tele. Que hi ha notícies i referents que no es troben als diaris. I que, per bé que m'ho passi amb Pla, amb Montaigne i amb Steiner, és hora que recuperi l'Hola. I, a més, m'he adonat que trobo a faltar la Bridget. Malgrat que per a la majoria de persones que m'envolten en l'actualitat no hagi estat mai, ni social ni generacionalment, un referent. O potser precisament per això.

14/2/08

FesomiNomiTribuir

X-Y és un nom que em va cridar l'atenció fa uns mesos. Un binomi nom-cognom que sona bé. X-Y va aparèixer en una llista, i en una altra, i en una altra, i en una altra, que proclamaven la superació ara d'un examen, ara del següent, fins arribar a la llista final. A banda de l'admiració amb la qual vaig anar seguint els seus resultats, el nom em suscitava cada vegada més curiositat. Un nom d'heroïna de novel·la. Un nom capaç d'inspirar grans amors. Un nom en una llista, en dues, en tres i en quatre. Un nom sense rostre ni veu.
Fa uns dies, quan estava a punt d'entrar a la biblioteca, una noia, que tot just en sortia amb el mòbil enganxat a l'orella, em va agafar pel braç, em va aturar, va dir-li al seu interlocutor Espera un momento i em va demanar si Oye, ¿eres X? I jo, automàticament, li vaig preguntar ¿X-Y? i ella: Sí, X-Y. I jo: Pues no. La noia, que no deixava anar el meu braç, li va dir al seu interlocutor telefònic: Espera, que estoy aquí con una chica que conozco. I ja adreçant-se a mi: ¿A ti te conozco de Bruselas, verdad? I em van venir dues imatges al cap.
Tres anys enrere m'havia trobat aquesta mateixa noia al pati dels tarongers. Ella ja parlava pel mòbil. Em va aturar i també va dir a qui fos que Espera, que acabo de encontrarme con una niña de Bruselas.
Tres anys abans d'això havíem coincidit un parell de vegades a Brussel·les. Ella sembla recordar i reconèixer sempre el meu rostre. I m'atribueix com identitat haver estat veïna d'una amiga seva amb qui, fet i fet, mai no vaig tenir gaire relació. El meu nom, en canvi, no el recorda mai. Jo a ella la identifico com la noia que sortia amb algú que, aquella temporada, em va marejar força. Si hi penso, en recordo el nom. En canvi, difícilment reconec el seu rostre; de fet, tant a Barcelona com ara a Madrid, dubto que hagués arribat a reconèixer-la si ella no m'hagués aturat.
En l'actualitat les dues aspirem a veure el nostre nom a la mateixa llista. I d'una o altra manera compartim l'interès -o la curiositat- per posar-li cara, a X-Y. Potser la noia-que-sortia-amb-qui-em-va-marejar-la-temporada-de-Brussel·les atribueixi ja a X-Y la identitat d'amiga, veïna o nòvia d'algú altre. No ho sé. Serà qüestió de preguntar-ho al pobre de l'altra banda del telèfon, si no s'ha cansat ja d'esperar.

5/2/08

Flors de febrer

Ella caminava d’esma, sense ganes d’arribar a casa, sense destí alternatiu, vespre endins. La respiració li accelerava el pas. Els ulls brillants, de fred o de neguit, i tots els dubtes del món ofegant-li la gola. Es va deturar en un semàfor. Va mirar la Puerta de Alcalá, allà a tocar. Mai no deixava de mirar-se-la en passar. Aquesta vegada, més que mirar-se-la es va quedar badant. Capficada i distreta, va trigar uns segons a reaccionar: algú li estava adreçant la paraula. Un moment, un moment si us plau; no havia arribat a temps d'agafar-se a l’inici de la frase i els pensaments desendreçats no li permetien reprendre el fil del què passava al seu voltant. Li va costar fins i tot identificar la llengua en la qual li parlava. Amb un interrogant dibuixat a la cara, va demanar que li repetís la pregunta.

Ell voltava per la ciutat des de feia una parell de dies. Havia recorregut tots els punts assenyalats en la seva guia i, tossut, es negava a acceptar que les setmanes acumulades de viatge mermaven les ganes de seguir descobrint nous indrets. Se sabia en la darrera parada abans d’emprendre el camí de retorn. El seu primer viatge tot sol. Un munt de països i ciutats en tres setmanes -Europa no es veu pas tan gran des de l’altra banda de l’Atlàntic- amb l’esperança de trobar respostes, o la força per formular-se preguntes -les que defugia a casa- en algun país remot.

Que si coneixia algun lloc no massa turístic on poder sopar? Quan ella va comprendre la pregunta encara va necessitar uns segons per respondre. Als neguits de la jornada i als dubtes que arrossegava s’hi sumanava el desconeixement de la ciutat. L’interlocutor se la mirava serè, sense mostrar estranyesa per la manca de coherència de les paraules d’ella, que s'entestava en donar un bon consell al viatger solitari. Ell no l’apressava pas; més aviat semblava feliç de mantenir un simulacre de conversa després de setmanes de diàlegs fugaços, restringits la majoria al terreny de les transaccions quotidianes.

Ella necessitava temps per pensar en una bona opció, volia estalviar-li la frustració del turista que se sap a dues passes d’un bon lloc, però sense saber en quina direcció fer-les. I li va proposar que caminessin plegats; tot el què ella coneixia en aquell moment estava en el trajecte que havia de recórrer. Ell va acceptar de bon grat l’oferiment de passejada improvisada. Anaven xerrant, ara ja fluïdament, i la invitació per sopar plegats no es va fer esperar. Cap dels dos tenia res millor a fer. Cap dels dos tenia ningú més en aquella ciutat.

A taula van prendre consciència, finalment, que seien davant un desconegut. S’observaven encuriosits. Dos rostres que descobrien nous gestos, matisos i encants en cada paraula. Un punt de nerviosisme gairebé anecdòtic. La trobada, la passejada, la conversa, el sopar, tot s’esdevenia amb naturalitat, sense impostació, sense finalitat. El què hauria pogut ser la repetició de la conversa tipus entre dues nacionalitats estranyes unides per afinitat generacional i mobilitat vocacional, va ser una familiaritat essencialista, teixida en subtileses. Res no els obligava a ser allà ni a ser qui eren. En aquesta complicitat van nedar aquells dies.

Era el final d’un viatge. El comiat, present des del primer moment, s’apropava. Va ser. Havia estat. Però en el darrer moment, quan encara duien el comiat dibuixat al rostre, i el temps embestia, ell va tornar a aparèixer. Li va dur flors. En aquells minuts robats a tota previsió es van fondre en una abraçada llarga, càlida i sincera. Una abraçada que valia per tota una ciutat.


Molt abans que arribés un nou febrer, la Puerta de Alcalá era ja testimoni còmplice d’altres històries que parlaven amb accent local i prometien no perdre’s en la boira del record.

Algun dia, en obrir un llibre, ella trobava unes flors seques que mai no deixaven de sorprendre-la. Com les trobades fortuïtes i afortunades. Com un xiuxiueig a cau d’orella. Una promesa d’amistat.

Una porta cap al què havia de ser la seva vida en aquella ciutat.




24/1/08

L'avi

Fa poc, amics madrilenys em van convidar a participar en el trajecte que fan, reverencialment i de forma periòdica, com si d'una peregrinació es tractés -amb temps, llocs, menjars i beures establerts-, convocats pel temptador reclam ruta de tapas.

La ruta acaba en un local petit, renovat però convenientment respectuós a com devia haver estat. Les tauletes, de marbre, mers suports per deixar-hi la ració i el gotet de vi, i tothom dret al voltant, en petits grups. La cuina a la vista, espectacle de fum, aromes i soroll. El grupet, content d'haver arribat un cop més a la darrera de les parades obligades en la seva ruta; amb el vi resplandent a la mirada i delatant-se en cada paraula -enginyosa en concepte i maldrestra en articulació-. I la perspectiva del darrer ritual per complir. Arriben les racions, comencem a menjar i, tot d'una, m'aturo; he trobat una altra pedra. La meva sorpresa provoca tota mena d'explicacions per part dels amics, que parlen de la tradició i informalitat de lloc, però respon a un altre motiu.

En el temps que els pares van viure a Madrid, van nèixer dos dels seus fills. En nèixer el primer, l'avi va venir a veure'l. El pare -que tot just començava a ser-ne, de pare- li deia de vostè. Tot un caràcter. El primer vespre de la seva estada a Madrid, els dos homes -els dos pares- van sortir a sopar. Escolti pare, anirem a menjar unes gambes molt bones; però no s'espanti, que el lloc és una mica peculiar - L'avi se'l va mirar sense concedir ni un gest de curiositat o estranyesa; no va dir res. Ja davant l'establiment, el pare va cedir el pas a l'avi que, només obrir la porta, va retrocedir esfereït sense arribar ni a entrar, va agafar d'una revolada el pare pel braç i li va etzibar un Au, anem! Marxem d'aquí!- sec i sense opció a rèplica. El pare sempre explica, ennuegat d'un riure arrelat en l'afecte i en els anys, que l'avi s'havia ofès al veure les restes de gambes que allà tothom llençava a terra i que s'amuntegaven fins arribar ben bé a l'alçada dels genolls.

El lloc on l'avi no va voler ni entrar, quaranta-nou anys enrere, és conegut perquè només hi serveixen gambes. La gent, allà, hi menja a peu dret i és habitual que tothom llenci les clofolles a terra. El lloc on l'avi no va voler ni entrar es diu El Abuelo.