¡Que viene Richi!

Divendres Sant, quarts de vuit del vespre. El carrer Alcalà sense cotxes, amb valles que impedeixen l'accés a la calzada i una munió (creixent) de gent que espera. Profusió de turistes, gent gran, moltes parelletes de génere divers, algunes compartit (Chueca allà a tocar), empolainades no tant per la Pasqua com perquè les vacances urbanes conviden al shopping i al cultiu de l'hedonisme. Des del capdamunt dels graons del Teatro Alcázar, abans d'accedir al vestíbul, la visió del carrer és privilegiada. S'hi ha anat concentrant un nombre considerable de persones.

.

Se senten els compassos estrident d'una banda de músics que anuncien l'arribada de la processó. Del fons del pre-vestíbul apareix un noi de gesticulació grandiloqüent i cantarella nasal que demana a la concurrència que desalojen el espacio si no van a acceder al teatro, por favooor... Sitúense a pie de calle. Mínim moviment dels que allí s'aplegaven. El noi insisteix a veeeeeer... que cada año pasa iguaaaaaaal.... La obra está a punto de acabar y tengo que desalojar a 900 personas de la salaaaaaaa...! ¡Abran paso, por favor! Una remor recorre el grup atrinxerat en aquella balconada privilegiada i improvisada: Pues nos apartamos un poco y ya está - ¡Anda que me voy a mover yo! Con lo bien que se ve todo desde aquí...! - Lo que dice éste...!

.

En veure que el noi insistia, este espacio es propiedad del teaaaaaaaatro; van a salir de forma inminente 900 persooooooonas y van a entrar al cabo de poco 900 más para la siguiente funcióoooooooon... els okupes, la majoria de més de seixanta anys, van amenaçar amb un motí liderat per un senyor gran que, quan el noi no era a la vora, mostrava una beligerància poc devota: ¡Anda el mamarracho éste! ¡900 personas! No se lo cree ni él... Anda que habrá 900 personas ahí dentro a ver el bodrio éste. Ya querría él. Me gustará verlas, ¡Energúmeno, más que energúmeno!. La majoria que s'aplegava allà van fer el mínim gest d'obrir camí, però poques desercions van produir-se. A més, el primers personatges ja entraven en escena a la processó.

.

Els inicis no van satisfer gaire el públic, que havia fundat les seves expectatives en imatges televisives cridaneres i reiteratives en aquelles dates. Només quan van aparèixer uns cofrades amb túnica de color violeta que dúien ciris (falsos, amb bombetes) certa tensió expectant es va imposar: les passes produïen un sorroll de ferro pesant. Tothom va estirar el coll amb emoció per no perdre detall i l'exclamació ¿llevan cadenas en los tobillos!? va recórrer grups, parelles i fileres de gent. La decepció, però, no va trigar en tornar ¿Pero no se flagela nadie? No, res a veure amb les imatges (molt més morboses) televisades aquells dies desde distintos puntos de España.

.

El senyor seguia atrinxerat en un dels graons i no havia perdut l'entusiasme reivindicatiu, malgrat no s'albiraven noves temptatives de desallotjament -habráse visto el mamarracho éste-i seguia engrescant les senyores que l'envoltaven, amb el mateix esperit que, de ben segur, deu animar les reunions de la seva comunitat de veïns.

.

El protagonisme de la processó havia passat ara a un escamot de senyores vestides de negre, totes amb collaret de perles, peineta i mantilla, que marcaven el pas com majorettes católico-séniors. I va començar a sortir gent del teatre. El grupet de dissidents atrinxerat en el graó, liderats pel senyor, els anaven comptant, a modus de versió castiza del compte Drácula de Barrio Sésamo : Uno -anda que va a haber 900...-; Dos! -ja, ja... vas a ver cuántos salen... ¡cuatro gatos! te lo digo yo...; Tres...! -¿dónde está el energúmeno? A ver, que venga aquí...!

.

Seguia sortint gent del teatre. Alguns es quedaven també allà, palplantats, encantats que l'espectacle seguís portes enfora. I algunes de les senyores que havien rigut les gràcies del dissident, van acabar per baixar a peu de carrer.Una va tenir el detall de dir, amb la boca petita, que tenía razón el chico, hay que dejar salir i una altra va concedir, fins i tot, que él hacía su trabajo. El senyor no va badar boca i va mantenir-se en la seva trinxera com si li anés la vida. Finalment es va fer el silenci a tot el carrer. Apareixia ja, en el tombant de la cantonada, la imatge del Jesús de Medinaceli, guarnida, imponent, aterridora.

.

Transcendència als rostres, alguna llàgrima sabotejadora de maquillatges petrificats, algún sospir que s'escapa. I en el moment que el Cristo és davant les portes del teatre, una harmònica comença a tocar l'himne d'Espanya. Era un iaio atrinxerat uns metres més enllà que, bé per l'emoció o bé per l'edat, amb prou feines podia bufar. En acabar, aplaudiments tebis, no se sap si pel pas de la imatge religiosa o per la sorprenent interpretació musical. El iaio, amb llàgrimes als ulls, desa l'harmònica en una butxaca de la gabardina (farcida d'insígnies) i marxa satisfet per haver complert amb no se sap ben bé què. El dissident es resisteix a deixar de gaudir de la seva indignació i encara remuga alguna cosa mentre es perd en la multitud que es desfà. Ha acabat la funció i el públic abandona la sala.

.

.

.

"¡Que viene Richi!"

Dirección: Carmen Losa

Escenografía: Fernando González

Iluminación: David Arribas

Intérpretes: Angel Martín, Virginia Rodríguez, Francisco Maestre,

Marta Fernández-Muro, Jorge Calvo, Rafa Ramos y Secun de la Rosa

Bu(uuuhh)gada

Abans d'ahir, en treure la bugada de l'estenedor, una coixinera va caure i va anar a parar a una de les cordes del pis de sota, desertes des de fa tant temps.

Ahir la coixinera m'esperava en la foscor silenciosa de la barana del replà del tercer (fa mesos que es va fondre la bombeta del llum que il·luminava aquest tram d'escales).

No hi ha rastre de cap nebot de Tarragona ni de ningú altre.

un tipus simpàtic

Dissabte a la tarda un noi atlètic descarregava una taula de surf d'un cotxe aturat enmig del carrer. Al passar vora seu, el tipus se'l va mirar li va dir que dicen que van a poner un motor en el Retiro... ¡Para que haya olas en el estanque! I va esclatar a riure. I el noi atlètic també va riure.

.

El tipus duia una txapel·la encastada, de la qual escapaven els cabells despentinats i la barba rossa, i carregava la seva motxilla, d'aire militar. El surfista atlètic potser el va prendre per un peregrí tant o més desubicat que ell (lluny del mar l'un i del camino l'altre). Els seus peregrinatges, però, són ben curts.

.

Dorm en un portal, no gaire lluny, dins un sac, damunt uns cartrons. Durant el dia passa les hores en una una portalada, la sortida d'emergència d'un petit cinema, entre l'antic hotel Casa de Suecia i el Círculo de Bellas Artes. Les tardes, a vegades, xerra amb la taquillera. Els vespres demana alguna cosa als cinèfils que fan cua. Mai no insisteix, mai no increpa. És un tipus simpàtic. La motxilla sempre a la vora, recolzada en la mateixa cantonada dins la portalada. A vegades escolta una ràdio, o hi conversa. A vegades fa mots encreuats. A vegades camina, tres metres enllà, dos cap aquí, i crida alguna cosa ininteligible, però mai no increpa ningú. A vegades llegeix, a vegades en veu alta, i una ploma d'au fa de punt dins el llibre. A vegades, senzillament, seu amb la mirada perduda. La motxilla sempre a la vora, a punt per seguir en ruta.

.

Un vespre aparcàvem el cotxe davant el cinema amb una maniobra maldestra. Els seus ulls blaus i vius van aparèixer a l'altra banda de la finestra del conductor i la seva veu afable i divertida va acompanyar les maniobres que seguirien, donant indicacions tira-tira-para-izquierda-derecha-para-para-hombreee-paraaaaa!!! fins que el cotxe va quedar ben estacionat. Mentre recollíem abrics i bosses, el conductor va demanar si dúiem algo de suelto. Quan vam baixar, però, havia desaparegut. Segurament havia endevinat les nostres intencions. I ell, a nosaltres, no ens havia demanat pas res.

.

Silenci

Aquell televisor m’estava tornant boja. Des que arribava a casa fins ben bé quarts de quatre de la matinada, funcionava a tot volum. D’entrada no identificava on era. Finalment, vaig caure que el so estrident, més nítid a mesura que la nit silenciava la ciutat, venia del pis de sota.

.

Vaig intentar no obsessionar-me. Lo que resistes, persiste; lo que aceptas se transforma, deia un principi budista (o era àrab? potser confucionista?) d’aquells que en plena joventut semblen qui sap què i s’anoten en un quadern. Vaig optar pels taps a les orelles i, guiada per la meva voluntat transformadora, vaig canviar d’horaris i m’aixecava de matinada per estudiar. Vaig aguantar un mes a tot estirar.

.
M’havien parlat de la veïna de sota. Una senyora gran que vivia sola i no sortia mai del pis. Podia imaginar que l’única distracció per anar passant les hores era el televisor. Impossible no comprendre-ho. Un bon dia, vaig decidir anar a conèixer-la i, ho admeto, sondejar amablement la possibilitat que reduís el volum del televisor.

.
Vaig fer sonar el timbre. Va trigar a arribar a la porta i, abans d’obrir, va preguntar quién es. Em va fer passar de seguida i vaig notar que s’apressava per anar a alguna banda a la qual em va convidar, amb un gest enèrgic, a seguir-la. Vam travessar la sala del pis, pulcre i endreçat. Vam arribar a una petita sala annexa on hi havia el televisor (!!), una taula camilla i unes cadires amb coixins brodats. Va seure i es va conectar a una bombona d’oxigen. Em va convidar a seure en una altra cadira. Duia una bata d’estar per casa que, en seure, se li va obrir una mica i va deixar al descobert una cuixeta prima i pàlida. Després de comprovar que l’oxigen tornava a estar ben conectat, va recuperar la compostura i, sense massa neguit, es va cobrir la cuixa (però la bata seguiria obrint-se repetides vegades per fixar en la meva memòria aquella cameta sola i impúdica, de nuesa poc prioritària en el camí monòton de la supervivència).

.
Em va oferir si volia prendre una cervesa. Em va presentar la seva gata, Quica (Kika?): grossa, avorrida, melosa i feliç de rebre visita. Em va explicar que un nebot seu vivia a Tarragona. Em va preguntar si m’agradava el futbol i, abans d’obtenir resposta, em va convidar a baixar quan vulgués per veure els partits plegades. Em va explicar que li pujaven el menjar els del restaurant de la cantonada i que una noia hi anava regularment per netejar el pis. També va comentar que una assistent social la visitava d’en tant en tant per saber si necessitava alguna cosa. Damunt la taula hi havia mots encreuats i sudokus a mig fer.

.
Vaig proposar-me passar per casa seva alguna altra vegada. La seva lucidesa, sentit de l’humor i determinació m’havien sobtat. La nuesa indiferent d’aquella cuixa m’havia commogut.

.
Van passar dies, potser setmanes i no havia tornat a visitar-la. Sempre hi havia alguna altra cosa a fer. Un bon dia, vaig deixar de sentir el televisor. Vaig acostumar-me ràpid la nova rutina de silenci ininterromput, fins que un bon dia em vaig inquietar. En passar davant la seva porta, m’aturava a escoltar per si sentia la gata. Res. Vaig trucar el propietari de les golfes. Pocs dies abans la veïna havia mort, després d’un breu ingrés hospitalari. Em va donar les gràcies per amoïnar-me. Han estat les gràcies més immerescudes i incòmodes que he rebut mai.

.
En fa gairebé un any, de tot això (fins d’aquí uns mesos, de gairebé tot en farà un any). El pis segueix tancat. No he vist el nebot de Tarragona. No sé què se n’ha fet de la Quica. Sovint, en passar davant la seva porta m’aturo un instant (imperceptible, més intencional que real) i segueixo el meu camí, escales amunt, cap al silenci de les golfes.

.

l'eròtica de l'ORELLA

Molta, moltíssima gent té predilecció per les orelles a l'hora de prodigar carícies, petons i, el què és pitjor, altres mostres més efusives d'afecte i exitació. Res a dir. Que cadascú faci i es deixi fer el què més li plagui, fins i tot a les orelles. Jo no la comparteixo pas, aquesta predilecció.

.

L'Orella que m'agrada, a mi, és en Francesc. En Francesc Orella. El vaig conèixer fa anys, dins el televisor de casa; una cita ineludible, cada dimecres, a l'Estació d'enllaç. En Ramon Madaula era l'atracció òbvia (i si, també m'agradava, què passa); n'Orella, en canvi, en un paper teòricament més discret, era qui es menjava la pantalla (amb permís de Josep M. Pou que, per cert, viu al meu barri). Des d'aquells temps l'he seguit, d'en tant en tant, en papers que gairebé sempre han estat de dolentot. Un dolent que, a més de creïble, destil·la magnetisme. Un Malkovich a la catalana.

.

Fa poc vaig anar a veure 'El tío Vania'. Els meus acompanyants, tots nois, hores d'ara encara somien amb la desinvoltura elegant i l'atractiu desmenjat de l'Emma Suárez (Elena a l'obra). Potser també somien amb les seves orelles; no seré jo qui els ho pregunti. Jo, no cal que ho digui, amb prou feines aconseguia recolzar-me en el respatller de la butaca cada vegada que El doctor (si, el meu Orella) entrava en escena.

.

Casualment, acabada l'obra, quan ja érem al carrer, vam veure sortir els actors (ho prometo, no hi va haver intencionalitat). Tot just uns minuts abans havia estat comentant (una mica efusivament, ho admeto) amb els meus amics, les dots artístiques de l'Orella. En veure'l sortir, un d'ells em va arrencar el programa de les mans, em va agafar, em va arrossegar davant l'actor i li va dir que si ¿Podría firmarle el programa a la señorita? Es catalana.

.

Diversos pensaments se'm van acumular a la gola: 1. No vull cap autògraf jo! Mai no he sabut trobar-los la utilitat; no sé què fer-ne o on desar-los! 2. Tinc l'Orella al davant! 3. Oh. És més baixet del què pensava. 4. Hauria de dir alguna cosa. Somriure amb cara de bleda durant més de cinc segons quan se suposa que hauria de dir alguna cosa em converteix en sospitosa. Podria ser una fan. 5. Dubto que en l'star system català hi hagi gaire espai per a fans. Així que també podria ser sospitosa de ser idiota. 6. Ell s'ho pren amb simpatia; com si el fet que els dos siguem catalans justifiqui que, ni que sigui indirectament, jo m'hi adreci. 7. Però en quina llengua se suposa que li he de parlar? En català, si, però de fet aquí l'únic que està parlant és madrileny i, atès que ha estat ell qui ha propiciat l'encontre, seria una mica lleig deixar-lo fora d'una eventual conversa en català. Si és que en algun moment sóc capaç de dir alguna cosa. Coi. 8. Buff.

.

A banda d'algun so gutural que intentava fer companyia al meu somriure de bleda, no vaig arribar a pronunciar res més que gràcies.

.

Tothom va marxar, inclosos els amics. Els voltants del teatre van recuperar la calma inherent a un vespre de diumenge. Un parell de carrers més enllà, vaig veure l'Orella en la barra d'un bar minúscul, menjant un entrepà; un soparet de tràmit havent conclós la jornada laboral. Una oportunitat? A poques persones els agrada sopar soles un diumenge en un bar, en una ciutat que no és la pròpia.

.

Alguna vegada dono un cop d'ull al programa de mà. No sé què fer-ne, però no l'he llençat. Para M. Un beso y hasta pronto, Francesc. Ja m'agradaria que fos cert. Fins aviat, Orella.

Signa: una fan.

.