de cine

Aquest vespre hem sopat amb l'amic que fa poc no teníem i que deixem aquí. Hem prescindit de la pretensió d'escollir un restaurant que presumptament fos el millor; aquí no n'hi ha de bons restaurants. Hem optat per un restaurantet una mica apartat del centre, al barri d'estudiants. Hem sopat a la terrasseta, comfortable i alegre. L'amic ha prodigat comentaris elogiosos sobre l'àpat, que ha estat senzill, i s'ha abstingut de dir res sobre el vi. Tot un senyor. Sabia que aquesta vegada convidàvem nosaltres.

.

Hem caminat junts vora el riu i la conversa s'ha anat tenyint contingudament de comiat. En arribar vora el pont que nosaltres havíem de creuar i ell no, tots tres estàvem ja en silenci. Dins la petita font circul·lar, il·luminada, que delimita una mica ridícul·lament una rotonda gairebé innecessària, una parella s'abraçava, es besava, reia feliç, de genolls dins l'aigua. Els hem mirat. Em preguntava què en devien pensar ells. L'amic ha trencat el silenci, éstos han visto muchas películas, ha dit. L'altre ha afegit alguna cosa en el mateix sentit. Certament l'escenari, per modest, podia arribar a deslluïr l'entusiasme dels amants, que seguien abraçats dins l'aigua, indiferents a la petitesa de la font, a la tibiesa del país i als tres subjectes que els observàvem indolentment. He sentit una espurna d'enveja apaivagada per la inevitable simpatia que em despertàven, potser també pel comiat imminent de l'amic que no havia de creuar el pont i la perspectiva i la mandra d'enllestir maletes i passar cinc dies dins un cotxe.

bibliotequing around the world

Després d'uns dies atípics de vacances genuïnes, despistant fronteres i esgotant les retines, hem tornat a la quotidianeitat fictícia de la ciutat que ens acull vuit semanes a l'un i quatre a l'altra.

.

Cada dilluns he pretès decidir com serien els dies subsegüents, i cada setmana ha estat diferent.

.

També avui enceto la darrera setmana en aquest petit país carregada de bons propòsits. Res com prendre consciència de les nostres limitacions temporals per gaudir de tot el què fins no fa gaire semblava d'allò més convencional.

.

Vull pensar que, com avui, aconseguiré arrossegar-me cada matí fins la biblioteca municipal. I espero que, amparada per una nova falsa rutina, no viuré cada dia com el darrer dimarts, el darrer dimecres, el darrer dijous, abans de tornar, tornar, tornar.

Torns al volant

La darrera etapa de la nostra petita i intensa escapada al país veí, a la recerca d'història, paisatges i claus per comprendre realitats, canvis, esplendors i atrocitats, ens troba en una petita però bulliciosa ciutat a l'extrem d'una península farcida de restes arqueològiques, turistes amb ganes de mar i nadius poc proclius al peatge de cordialitat que es creuria necessari per desenvolupar una economia basada en aquest sector.
.
Molts kilòmetres en pocs dies, incògnites que no acabem de resoldre ni acompanyats pel millor llibre de viatge per aquest viatge i la certesa d'avançar en kilòmetres i en preguntes, cada vegada més encertada la ruta, la d'asfalt i la dels nostre interrogants.
.
En la petita però bulliciosa ciutat a l'extrem de la península que en temps va ser part d'imperis, regnes, dictadures i règims d'aquí i d'allà, dinem en un restaurant una mica apartat del centre. Goita què mengen aquests, fa bona pinta, no? Una parella i una noia. Si, està prou bo, la veritat, responc. No són els primers catalans que trobem, però trobar-nos fora del circuït estrictament turístic i la proximitat a la qual dinarem, fa inevitable el diàleg. No ens allarguem massa, tots tenim gana; ells encara han de seure i demanar i nosaltres, amb la teca ja al davant, tampoc no volem allargar-nos. La trobada és cordial però continguda. Sou gironins? - De Ripoll. Vosaltres? - Jo de Barcelona, ell de Madrid. Amb prou feines acabem d'aclarir què ens ha dut fins allà. La parella visita la noia, que viu a la ciutat. No pregunten al saber que també jo estic de visita.
.
Seguim dibuixant la península, a la recerca de l'empremta de Bizanci. Fixo la mirada en les senyalitzacions de la carretera, alguna cosa em diu que el copilot no està al cas. No sé si es el contexto el que cambia o es mi percepción de las cosas, pero todo se me está haciendo bastante extraño. Hemos coincidido con estos catalanes en el almuerzo y yo ya no sabía si podía dirigirme a ellos en castellano, si me iban a mirar mal o qué. ¿Por qué tuviste que decir que soy madrileño? Responc que les coses no són pas tan diferents, que fa dotze, quinze, vint anys, els temes ja eren els mateixos; que potser ell no ho recorda, o potser no hi havia parat gaire atenció; que de cop i volta sembla que tothom n'està tan cansat d'aquests temes, però que nosaltres fa molt de temps que ens veiem abocats a pensar-hi, a parlar-ne. Penso, mentre segueixo conduint, que els instants que ell ha dubtat, abans de badar boca al restaurant, si utilitzar el català bàsic que encara aprèn, o bé parlar en castellà, aquests instants que li han dolgut, per sorprenents, per innecessaris, penso que en mí es multipliquen al llarg de mesos i d'anys, a Barcelona, a Madrid, cada vegada que dubto en la interpretació que es dóna al fet de ser catalana. Però aquesta és la conversa que ens duu una i altra vegada per una carretera sinuosa de senyalitzacions confoses que més val obviar. I també jo m'he adonat que la curiositat en els nostres interlocutors casuals s'ha fet patent, malgrat no vulguessin manifestar-la, arran de saber-lo madrileny.
.
Seguim el nostre camí, cercant història, paisatges i claus per comprendre. Capbussats en les pàgines de llibres imprescindibles i avançant en la ruta de les nostres converses.
.

porc tendre i lluna plena (títol provisional)

Després de mes i mig (l'un) i de setmanes (l'altra) habitant transitòriament en una petita ciutat de conte, que s'acaba abans no es pugui intuir cap argument, l'arribada a la capital de l'estat veí va suposar una alenada d'aire fresc.

.

L'entrada a la ciutat, les vies ràpides, els barris desangelats, els edificis d'oficines, transmetien ja una curiosa familiaritat. Un cop al centre urbà, el pes de l'aire humit, els surtidors de les fonts, envoltades d'ombres arbòries que resultava temptador reconèixer i una determinada disposició urbanística, multiplicaven la satisfacció de l'experiència urbana.

.

Durant el sopar amb un company que és a la ciutat des de fa mes i escaig, comentàvem divertits la vocació del jove país, constitucionalment reconeguda, de ser mediterrani i centre-europeu. La sobreposició d'identitat, emprempta i horitzó em va semblar, però, menys subtil del que els meus acompanyants semblaven suggerir. Acabat el sopar, el primer àpat gastronòmicament assenyalat de l'estiu, vam deixar la terrassa del restaurant, discretament elegant, amagada a la falda d'un dels turons de la ciutat. En el descens ens vam deixar guiar en una ruta que ens descobria petjades i racons amarats de lluna plena i vam descobrir en el company (l'un) i en el conegut casual (l'altra) un conversador afable i intel.ligent.

.

En el punt d'intersecció del centre històric i el primer eixample de la ciutat, la referència a la recent capitalitat de la ciutat, que fins no fa gaire era la segona ciutat d'un estat que ja no existeix, em va fer prendre novament consciència de la subtil conexió que sembla donar-se, gairebé sempre, entre les ciutats que, a falta de capitalejar, defineixen la seva personalitat i aparença enaltint atributs que en altres podrien passar desapercebuts o podrien ser, senzillament, menystinguts.

.

Arribar de part de vespre a un nou indret permet descobrir-lo dues vegades: el mateix vespre en arribar i l'endemà al despertar-hi. En aquesta ocasió, però, la familiaritat urbana, la satisfacció gastronòmica i l'amistat tot just estrenada van arrodonir talment la vetllada que l'endemà vam marxar de bon matí, tot just haver despertat, amb el regal de la ciutat sota la lluna plena i la certesa que tard o d'hora hi tornarem.

.

¿Cena de alto copete? ¡No te metas en estos bretes!

L'arrencada habitual en les converses d'aquests darrers mesos es produïa, aquesta vegada, lluny de Madrid: Me encanta Barcelona, estuve hacepoco y, la verdad, estupenda. L'amfitriona prosseguia i jo, en la meva condicio d'acompanyant (florero?), somreia i assentia mentre esperava que l'atenció se centrés en algu altre. No sé qué dice la gente de que cómo están las cosas porque, la verdad, nadie me habló en catalán en ningún momento (somriure glaçat). Después de los postres hablaremos de Cataluña. Davant aquest anunci, tot just iniciar-se l'aperitiu, vaig renunciar al champagne, que era excel·lent, i al vi que va acompanyar el sopar. Una llàstima, la veritat.
.
Ja a taula vaig fer esforços per camuflar-me darrere un canelobre gegantí, però el nombre de convidats era reduït i resultava impossible passar desapercebuda. L'amfitriona estirava el coll des de l'altra banda del canelobre per comprovar la meva (mal)destresa amb l'instrumental gastronòmic i jo somreia, tan angelicalment com podia, i refrenava l'impuls de buidar la copa de vi d'una glopada. L'estiu, sumat al caràcter no oficial del convit, va estirar els temps de beure i menjar i de cordial foc creuat, ara en anglès, ara en francès, ara en espanyol, entre l'heterogènia companyia.
.
Cafè i copa al jardí. Cap canelobre protector a la vista. I les postres ja les havíem deixat enrere. Els convidats vam seure espontàniament aquí i allà; l'amfitriona al meu costat. La resta, en albirar el gir que donaria tard o d'hora la conversa, se'n van desentendre, potser avorrits, i van abandonar-se a qüestions més prosàiques i pròpies d'una trobada com aquella. La derivació de la conversa va ser gradual. Dins el meu cap sonava El Hombre y la Tierra mentre m'aferrava al got d'aigua intentant oblidar el gin tonic al qual havia renunciat (i que em venia més de gust que cap altra cosa en aquell moment). Vaig respondre amablement el test 'i-tu-d'on-surts?', tot un clàssic a aquestes alçades i finalment va abordar el tema. Encara vaig poder seguir somrient mentre escoltava amablement com, qui unes hores abans deia que Barcelona está estupenda, ara pretenia refregar-me l'exit de Valencia davant una Barcelona que languidece. Vaig seguir somrient quan, ja a la porta, acomiadant-se de tots els convidats, seguia adreçant-se a mi i repetia que Catalunya pagaria les conseqüències de gastarse el dinero en cosas sin importancia. Ja dins el cotxe encara resonava el profètic ya pagará las consecuenias, ya, que va acomiadar la deliciosa vetllada.

.
Avui brindaré amb un gin tonic ben merescut.
.

ps Val a dir que gairebé totes les respostes que, en la meva condició de florero, em vaig empassar les va donar un gallardo madrileño.

Ikebana o vacances al país dels argonautes

Sempre havia cregut que grinyolava la indiferència de la Scarlett per un país que, com tot indret desconegut, oferia novetats i emocions ineludibles. Una llengua incomprensible i uns codis culturals diferents no eren prou excusa, als meus ulls, per dimitir de curiositat, entusiasme i predisposició a que les coses succeïssin.
.
Per més vegades que revisités la història, i per més que en gaudís, no podia evitar sorprendre'm del seu aïllament, de la timidesa en la qual es refugiava. I del recurs a l'habitació d'hotel, mirant finestra enfora, sense acabar de sortir física i emocionalment cap una realitat en la qual era inevitable que l'acció resultés contagiosa.
.
Les claus que es donen sobre els motius que la mantenen fidel a certa apatia, cercant una soletat tediosa i poc predisposada a exercir de passa-volant desitjosa d'aprendre i conèixer més enllà de les sensacions que paisatge, llum i fesomies transmetin de forma gairebé espontània, són poques però suficients.
.
Un país no necessàriament somiat, destí d'algú altre absent i ocupat la major part del dia, envoltada per paraules indesxifrables, ofereix un espai immens a la introversió a la qual empeny també la timidesa de trobar-se aferrada a l'anglès (i més quan no es vol donar per descomptat).
.
Sempre havia cregut que de la pel·li això, aquest posat de nena insatisfeta i una mica mimada, era potser l'única cosa que grinyolava una mica.
.