L'avi

Fa poc, amics madrilenys em van convidar a participar en el trajecte que fan, reverencialment i de forma periòdica, com si d'una peregrinació es tractés -amb temps, llocs, menjars i beures establerts-, convocats pel temptador reclam ruta de tapas.

La ruta acaba en un local petit, renovat però convenientment respectuós a com devia haver estat. Les tauletes, de marbre, mers suports per deixar-hi la ració i el gotet de vi, i tothom dret al voltant, en petits grups. La cuina a la vista, espectacle de fum, aromes i soroll. El grupet, content d'haver arribat un cop més a la darrera de les parades obligades en la seva ruta; amb el vi resplandent a la mirada i delatant-se en cada paraula -enginyosa en concepte i maldrestra en articulació-. I la perspectiva del darrer ritual per complir. Arriben les racions, comencem a menjar i, tot d'una, m'aturo; he trobat una altra pedra. La meva sorpresa provoca tota mena d'explicacions per part dels amics, que parlen de la tradició i informalitat de lloc, però respon a un altre motiu.

En el temps que els pares van viure a Madrid, van nèixer dos dels seus fills. En nèixer el primer, l'avi va venir a veure'l. El pare -que tot just començava a ser-ne, de pare- li deia de vostè. Tot un caràcter. El primer vespre de la seva estada a Madrid, els dos homes -els dos pares- van sortir a sopar. Escolti pare, anirem a menjar unes gambes molt bones; però no s'espanti, que el lloc és una mica peculiar - L'avi se'l va mirar sense concedir ni un gest de curiositat o estranyesa; no va dir res. Ja davant l'establiment, el pare va cedir el pas a l'avi que, només obrir la porta, va retrocedir esfereït sense arribar ni a entrar, va agafar d'una revolada el pare pel braç i li va etzibar un Au, anem! Marxem d'aquí!- sec i sense opció a rèplica. El pare sempre explica, ennuegat d'un riure arrelat en l'afecte i en els anys, que l'avi s'havia ofès al veure les restes de gambes que allà tothom llençava a terra i que s'amuntegaven fins arribar ben bé a l'alçada dels genolls.

El lloc on l'avi no va voler ni entrar, quaranta-nou anys enrere, és conegut perquè només hi serveixen gambes. La gent, allà, hi menja a peu dret i és habitual que tothom llenci les clofolles a terra. El lloc on l'avi no va voler ni entrar es diu El Abuelo.