això és una dona

Les dones catalanes hem d'entendre que tenim bona fama a Madrid. Ho certifiquen un dentista i un company d'estudis.

.
El dentista:
¿Vas con una catalana? Pero que muy bien, ¿oyes?. Saben lo que se hacen, las catalanas. Cuando contratas a una interna* que haya trabajado antes para una catalana, aciertas seguro. No veas cómo las entrenan. Las hacen ir como máquinas. Yo sólo quiero ya internas que antes hayan trabajado para una catalana.

(*) minyona

.
El company d'estudis:
Muy bien, muy bien, son muy Martaferrusola... Así te hará ir, así... (mostrant, a tres centímetres de la cara, l'índex tot recte)... Bien ¿eh? Pero así te hacen ir las catalanas (repetint el gest).

.

fluorescents i il·luminats

Lluny de carrers farcits de llibres, roses i ciutadans envaïts per una eufòria pacífica (que deu tenir bastant a veure amb la invocació d'una primavera imminent però que sempre es fa de rogar), només resta, més enllà de l'enyor i del record, la reproducció dels ritus amb els quals hem crescut; rosa (incerta: mai se sap!), llibres (avui i i sempre) i unes petites dosis de prossel·litisme contingut en favor de llegendes que van adaptant matisos i llenguatge (però que, per més ministres que hi hagi sobre el tema, mai no concedeixen a la princesa la capacitat d'alliberar-se tota soleta).

.

Per segon any consecutiu, Sant Jordi a Madrid. Roses, llibres i cava al Centre Cultural Blanquerna. Després, volta per barris i llibreries que participen en la cada vegada més establerta Noche de los libros madrilenya: Llibreries, biblioteques, escoles i altres institucions obren fins passada la mitja nit i organitzen signatures de llibres, col·loquis, concerts.

.

Novetats d'enguany: rosa segur (tot i que més val no dir blat...) i participació en la lectura continuada del Quixot al Círculo de Bellas Artes.

.

.

Aquest matí he anat amb una companya a fer una gestió a la secretaria del Círculo. Ja al vestíbul se'ns ha sumat amb una naturalitat cridanera un personatge amb qui hem compartit el trajecte fins la cinquena planta. Sota la llum esgrogueïda del fluorescent de l'ascensor les insígnies de motius militars (d'aviació) que poblaven la solapa de la gabardina (rígida, antiquada) del senyor adquirien un aire inquietant. El senyor, escanyolit dins la gabardina, xerrava animadament; nosaltres no sabíem ben bé què quina confiança fer-li. A tall d'alguna cosa que ha dit, però, no he pogut estar-me de confessar-li que ja l'havia vist amb anterioritat. Una espurna ha il·luminat amb orgull la seva mirada i, sense donar-nos temps a reaccionar, ha desenfundat una harmònica gegant, desproporcionada, l'ha passejat davant els nostres ulls i acte seguit ha tocat allà mateix, dins l'ascensor, uns acords de l'himne d'Espanya.

.

Mentre enllestíem amb celeritat la nostra gestió, el senyor, sustentat en uns peus tan desproporcinadament grans com l'harmònica, executava uns passos de ball davant les secretàries del Círculo i afirmava ser el precursor del Chikiliquatre.

.

Sant Jordi'08

.

habitació d'hotel

Plou aquí i m'animo. Com si ploguès allà. Ai. Però no.
Com quan despertem d'un somni profund i no sabem ben bé on som.

gran

Quan el dia és assoleiat, Manuel Alexandre s'acosta al Círculo per llegir la premsa. Fa el gest de cedir el pas al coincidir amb algú a la porta de la biblioteca (indefectiblement, un opositor), però l'instint de gairebé tothom és deixar passar la figura d'aquest senyor gran que tothom reconeix i mira amb respecte i que, malgrat els anys, manté formes i maneres i arrossega l'atractiu quotidià i discret dels supervivents.

.

Un dia, amb el diari estès damunt un dels pupitres, llegia amb l'abric i la gorra posada, suposadament immune a la calefacció inclement. Les parpelles se li aclucaven, el coll es vencia endavant, però lliurava una batalla aferrissada a la somnolència dels anys. De cop va sorprendre el silenci de la biblioteca: ¡Que me duermo! ¡Que me duermo! ¡Que me aburro! va exclamar prou alarmat per a despertar-se. Calia seguir en guàrdia contra el sopor de l'avorriment.

.

Ahir llegia el diari de sempre en una de les butaques que, junt amb dues tauletes baixes de marbre, hi ha davant un finestral, al centre de la sala. Amb l'abric i la gorra posada. Va enllestir la lectura ben despert. Àgil, es va aixecar, va llençar el diari al capdamunt del taulell d'on s'agafen. Va arribar a la porta. Ritual de pase, pase, por favor amb una opositora. Però no va haver posat un peu fora, que ja tornava a entrar. Va desfer el camí fins la butaca, va agafar el bastó i, lentament, amb el pes d'un avorriment sense treva, va encaminar-se novament fins la porta.

.