No me'n surto

Quan algun madrileny em pregunta per Frankfurt, abans del nom de la ciutat sol situar-s'hi un lo que pasó en o bé un el problema de. I la meva resposta -sempre m'agafen per sorpresa, sembla mentida- sol ser o un pero ¿qué pasó en Frankfurt? o bé un ¿qué problema?. Jo, quan pregunto els madrilenys per frankfurt, penso en saltxitxes.

D'ençà que vaig arribar, periòdicament tinc un atac d'enyorança dels soparets improvisats al frankfurt Pedralbes, el mític entre els mítics, a peu de cotxe, poc més que una aturada per engolir un parell de panets anegats de ketchup i mostassa groga, envoltats d'altres cotxes aturats al xamfrà i d'altres conductors victoriosos, després de batallar en una barra atapeïda, d'aguantar estoicament la fumera de la planxa i el geni dels cambrers. També firmaria per un dels sopars al frankfurt de Gran de Gràcia, que és menys tumultuós, ofereix un ventall més extens d'opcions càrniques i el local convida més a estar-s'hi. A més, aquesta opció solia anar acompanyada -abans o després- d'una sessió als Verdi.

Doncs bé, estic convençuda que en aquesta ciutat, gran i farcida d'opcions, hi trobaré, tard o d'hora un equivalent. Però, de moment, no me'n surto.

La primera vegada que vaig preguntar on podia menjar un frankfurt, davant la cara d'astorament del meu interlocutor, vaig acabar definint-ho com esas salchichas asquerosas de color rosa-anaranjado que algunas leyendas urbanas e infantiles aseguran que están hechas con restos de carne de dudosa procedencia... La cara d'astorament, davant el delit amb el qual jo demanava on podia menjar-ne, encara va ser major.

Davant la meva insistència -frankfurt-frankfurt-frankfurt!- un dia en van dur a sopar a l'Edelweiss, un restaurant alemany que va obrir el 1929 o el 1943 -corren diferents versions-. Un clàssic també en quant a decoració -plafons de fusta fosca, estovalles blanques de cotó, cortines arreu-, cambrers -amb jaqueta blanca i corbata de llaç negre- i comensals -cap per sota dels cinquanta-. Hi serveixen un chucrut excel·lent i una molt bona selecció de carns. Un ensurt de factura i ni rastre del meu frankfurt! En ple àpat vaig localitzar una saltxitxa d'aspecte similar a la que jo buscava -tot i que el seu aspecte era molt menys sospitós-. La vaig assenyalar tot dient ¿ves? algo como esa salchicha, pero en un panecillo, con mucho ketchup y mucha mostaza . -¡Aaaaah! ¡Tú quieres un 'perrito caliente'...!

Solventat el desajustament lingüístic, la meva recerca va prendre una nova dimensió. Al cap de poc, un migdia vaig trobar un establiment en el qual només se serveixen hot dogs. M'hi vaig abraonar. No vaig arribar ni a seure a la barra; en menys de dos minuts m'havia cruspit el panet. Però la decoració pretesament evocadora dels U.S.A.-anys 50, els panets flonjos, tipus industrial, la salsa Chicago, l'absència d'efluvis de la planxa i, fins i tot, la manca de parroquians, em van fer anhelar encara més els locals autènticament setenteros, les lletres gòtiques negres sobre fons groc del cartell i fins i tot la dèria d'oferir tan sols tovallonets minúsculs de paper de capa simple, sempre insuficients.

Aquí qui té problemes amb frankfurt sóc jo.

Bridpeix Jones

En els darrers mesos he vist les anades i vingudes dels personatges que habiten la biblioteca, els vincles que han anat creant, els ritmes de cadascú. Darrere els meus apunts m'ho he mirat tot amb curiositat tediosa. Però aquesta peixera, en la qual els personatges només mouen els llavis i neden entre pupitres i prestatges, m'ha cansat. Potser hi té alguna cosa a veure la niña-de-Bruselas. Potser ho fa que he sabut que un altre peixet, que coneix algú que em coneix, també m'observava darrere els apunts. El cas és que m'he cansat d'anar-hi.

En paral·lel, he reactivat la meva vida social. Just a temps per adonar-me del risc de trobar-se massa còmoda en peixeres on no cal parlar, i en golfes on els altres habitants ni tan sols es mouen i només cal regar-los d'en tant en tant. Just a temps per comprovar que els referents canvien.

Fa unes setmanes, llegint un resum de notícies de 2007, vaig quedar atònita al saber que José Luís Cantero, el Fary, havia mort el juny de l'any passat. Mai no n'he estat una gran fan, però vaig adonar-me que cal veure la tele. Que hi ha notícies i referents que no es troben als diaris. I que, per bé que m'ho passi amb Pla, amb Montaigne i amb Steiner, és hora que recuperi l'Hola. I, a més, m'he adonat que trobo a faltar la Bridget. Malgrat que per a la majoria de persones que m'envolten en l'actualitat no hagi estat mai, ni social ni generacionalment, un referent. O potser precisament per això.

FesomiNomiTribuir

X-Y és un nom que em va cridar l'atenció fa uns mesos. Un binomi nom-cognom que sona bé. X-Y va aparèixer en una llista, i en una altra, i en una altra, i en una altra, que proclamaven la superació ara d'un examen, ara del següent, fins arribar a la llista final. A banda de l'admiració amb la qual vaig anar seguint els seus resultats, el nom em suscitava cada vegada més curiositat. Un nom d'heroïna de novel·la. Un nom capaç d'inspirar grans amors. Un nom en una llista, en dues, en tres i en quatre. Un nom sense rostre ni veu.

Fa uns dies, quan estava a punt d'entrar a la biblioteca, una noia, que tot just en sortia amb el mòbil enganxat a l'orella, em va agafar pel braç, em va aturar, va dir-li al seu interlocutor Espera un momento i em va demanar si Oye, ¿eres X? I jo, automàticament, li vaig preguntar ¿X-Y? i ella: Sí, X-Y. I jo: Pues no. La noia, que no deixava anar el meu braç, li va dir al seu interlocutor telefònic: Espera, que estoy aquí con una chica que conozco. I ja adreçant-se a mi: ¿A ti te conozco de Bruselas, verdad? I em van venir dues imatges al cap.

Tres anys enrere m'havia trobat aquesta mateixa noia al pati dels tarongers. Ella ja parlava pel mòbil. Em va aturar i també va dir a qui fos que Espera, que acabo de encontrarme con una niña de Bruselas.

Tres anys abans d'això havíem coincidit un parell de vegades a Brussel·les. Ella sembla recordar i reconèixer sempre el meu rostre. I m'atribueix com identitat haver estat veïna d'una amiga seva amb qui, fet i fet, mai no vaig tenir gaire relació. El meu nom, en canvi, no el recorda mai. Jo a ella la identifico com la noia que sortia amb algú que, aquella temporada, em va marejar força. Si hi penso, en recordo el nom. En canvi, difícilment reconec el seu rostre; de fet, tant a Barcelona com ara a Madrid, dubto que hagués arribat a reconèixer-la si ella no m'hagués aturat.

En l'actualitat les dues aspirem a veure el nostre nom a la mateixa llista. I d'una o altra manera compartim l'interès -o la curiositat- per posar-li cara, a X-Y. Potser la noia-que-sortia-amb-qui-em-va-marejar-la-temporada-de-Brussel·les atribueixi ja a X-Y la identitat d'amiga, veïna o nòvia d'algú altre. No ho sé. Serà qüestió de preguntar-ho al pobre de l'altra banda del telèfon, si no s'ha cansat ja d'esperar.

Flors de febrer

Ella caminava d’esma, sense ganes d’arribar a casa, sense destí alternatiu, vespre endins. La respiració li accelerava el pas. Els ulls brillants, de fred o de neguit, i tots els dubtes del món ofegant-li la gola. Es va deturar en un semàfor. Va mirar la Puerta de Alcalá, allà a tocar. Mai no deixava de mirar-se-la en passar. Aquesta vegada, més que mirar-se-la es va quedar badant. Capficada i distreta, va trigar uns segons a reaccionar: algú li estava adreçant la paraula. Un moment, un moment si us plau; no havia arribat a temps d'agafar-se a l’inici de la frase i els pensaments desendreçats no li permetien reprendre el fil del què passava al seu voltant. Li va costar fins i tot identificar la llengua en la qual li parlava. Amb un interrogant dibuixat a la cara, va demanar que li repetís la pregunta.

Ell voltava per la ciutat des de feia una parell de dies. Havia recorregut tots els punts assenyalats en la seva guia i, tossut, es negava a acceptar que les setmanes acumulades de viatge mermaven les ganes de seguir descobrint nous indrets. Se sabia en la darrera parada abans d’emprendre el camí de retorn. El seu primer viatge tot sol. Un munt de països i ciutats en tres setmanes -Europa no es veu pas tan gran des de l’altra banda de l’Atlàntic- amb l’esperança de trobar respostes, o la força per formular-se preguntes -les que defugia a casa- en algun país remot.

Que si coneixia algun lloc no massa turístic on poder sopar? Quan ella va comprendre la pregunta encara va necessitar uns segons per respondre. Als neguits de la jornada i als dubtes que arrossegava s’hi sumanava el desconeixement de la ciutat. L’interlocutor se la mirava serè, sense mostrar estranyesa per la manca de coherència de les paraules d’ella, que s'entestava en donar un bon consell al viatger solitari. Ell no l’apressava pas; més aviat semblava feliç de mantenir un simulacre de conversa després de setmanes de diàlegs fugaços, restringits la majoria al terreny de les transaccions quotidianes.

Ella necessitava temps per pensar en una bona opció, volia estalviar-li la frustració del turista que se sap a dues passes d’un bon lloc, però sense saber en quina direcció fer-les. I li va proposar que caminessin plegats; tot el què ella coneixia en aquell moment estava en el trajecte que havia de recórrer. Ell va acceptar de bon grat l’oferiment de passejada improvisada. Anaven xerrant, ara ja fluïdament, i la invitació per sopar plegats no es va fer esperar. Cap dels dos tenia res millor a fer. Cap dels dos tenia ningú més en aquella ciutat.

A taula van prendre consciència, finalment, que seien davant un desconegut. S’observaven encuriosits. Dos rostres que descobrien nous gestos, matisos i encants en cada paraula. Un punt de nerviosisme gairebé anecdòtic. La trobada, la passejada, la conversa, el sopar, tot s’esdevenia amb naturalitat, sense impostació, sense finalitat. El què hauria pogut ser la repetició de la conversa tipus entre dues nacionalitats estranyes unides per afinitat generacional i mobilitat vocacional, va ser una familiaritat essencialista, teixida en subtileses. Res no els obligava a ser allà ni a ser qui eren. En aquesta complicitat van nedar aquells dies.

Era el final d’un viatge. El comiat, present des del primer moment, s’apropava. Va ser. Havia estat. Però en el darrer moment, quan encara duien el comiat dibuixat al rostre, i el temps embestia, ell va tornar a aparèixer. Li va dur flors. En aquells minuts robats a tota previsió es van fondre en una abraçada llarga, càlida i sincera. Una abraçada que valia per tota una ciutat.


Molt abans que arribés un nou febrer, la Puerta de Alcalá era ja testimoni còmplice d’altres històries que parlaven amb accent local i prometien no perdre’s en la boira del record.

Algun dia, en obrir un llibre, ella trobava unes flors seques que mai no deixaven de sorprendre-la. Com les trobades fortuïtes i afortunades. Com un xiuxiueig a cau d’orella. Una promesa d’amistat.

Una porta cap al què havia de ser la seva vida en aquella ciutat.