Tornar a tornar

Maleta. Apunts, llibres, calendari. Aeroport, horaris, presses. Un comiat.
Vinc amb la il·lusió de retrobar les passejades resseguides al llarg d’anys. Amb la necessitat de capturar novament la llum irreal de la plaça Sant Felip Neri, on el temps es va aturar, algun matí, moltes dècades enrere; i deixar lliscar la mà dins l’aigua de la font, que a vegades brolla, d’altres no.
Tornaré, després de molts anys, al claustre de la catedral, visita obligada de petita en dates nadalenques; saludar el pessebre i les oques que hi campen, impossible dir qui envaeix qui. Em recolliré novament en la buidor solemne i austera de Santa Maria del Mar. I bocí a bocí intentaré refer la Barcelona que he enyorat tant aquests darrers temps. La complicitat de la seva feminitat complexa, orgullosa, reticent, però planera i despresa a la llarga. Torno amb ganes d’història, escenogràfica i pròpia. De Gòtic. De pedra. De caliu. Cerco les llums del record. La densitat de l’aire humit que embolcalla.
A Madrid hi deixo un petit buit en unes golfes. I, per primera vegada, amics i amor.
Impossible saber ja quan es torna.

avui fa un any que vaig arribar a Madrid

Al cap d'uns dies vaig escriure:

Madrid: m’agrada, malgrat fer-se’m estrany. Hi ha gent (molta) a tot arreu, a totes hores. És gran, però començo a identificar familiaritats futures amb espais, cafès, carrers... puc imaginar que me l’acabaré fent a la mida. L’hivern és fred, però menys dur del què esperava. Aquest fred sec te l’espolses de seguida. Un fred net, sense boires. No fa anar arrupida pel carrer; sí, és un fred airós, per embolicar-se dins un bon abric, uns guants de colors i caminar amb el cap ben alt, mirant de cara.

Malgrat el meu petit cor de ciment, d’urbanita de cap a peus, trobaré a faltar la proximitat amb el mar -és clar-, i amb qualsevol indici de natura no domesticada. Potser la proximitat de la meva nova llar amb el parque del Retiro podrà suplir, d’alguna manera, aquesta llunyania.

Cafès d’aire retrospectiu i ànima de tertúlia, no impostats (no exclusivament per a goig de turistes poc exigents), fruit de la letàrgica estètica local; petites llibreries que colonitzen amb grans llibres els barris més diversos; places on brolla l’aigua a tota hora i on mai no hi falta llum; teatres plens a vessar, per a tots els gustos i totes les butxaques; transport públic que posa tota la ciutat a l’abast de la mà en qualsevol moment del dia i de la nit;.... Madrid.

Barcelona: la sento propera i l’enyoro amb curiositat. Em pregunto com poden créixer la distància i l’enyor en els propers temps, com en serà d’accentuat el contrast entre la meva nova quotidianitat i els retorns previstos. La Barcelona humida, densa, puzzle de fites històriques i melangioses decadències. La veig des del capdamunt del parc del Guinardó, el dia que finalment vaig gosar dir-me que, com passa amb alguns grans amors, havia d’allunyar-me’n per seguir-la estimant.

(Desembre - 2006)

petons i abraçades

A Madrid (gairebé) tothom desitja i envia abrazos. Per telèfon, per correu electrònic, fins i tot de viva veu, en persona. Especialment en l'àmbit laboral. Persones a qui potser no s'ha vist ni conegut mai en persona, o amb qui la cadència y to del tracte no convidarien, d'entrada, a grans afectes (sincers).

Segueixo amb la idea, potser equivocada (ja em corregireu si fos el cas) que a casa tendim a passar del formalisme estricte a regalar-nos salutacions (siguin eixutes o bé cordials). I només en cas que hi hagi una confiança més fonamentada (bé sigui en el tracte quotidià, bé sigui en la intensitat d'experiències compartides) ens endinsem en expressions més afectuoses i personalitzades. Tot i que tendim, potser, a enviar petons. Si, el català potser ens fa més generosos en petons (un petó, un petó gros, molts petons o un petonet) que en abraçades.

Potser només reflecteix el costum d'aquests darrers anys, en els quals tots ens petonegem d'inèrcia; amb companys, veïns, amics; una trobada casual en ple carrer, dos petons un hola-què-tal i apa-adèu-que-vagi-bé; però els petons que no faltin. Fins i tot per duplicat, en veure'ns i en acomiadar-nos. Malgrat la trobada no hagi sobrepassat els 2'17". Uns llavis, sovint fugissers, tímids, que fan com si cerquessin un rostre que amaga la mirada, un contacte que a penes es produeix, ni tàctil ni visual; la diferència qualitativa l'aporta la mà que dóna uns copets afectuosos al braç. Smuacks-Smuacks / hola-adèu. Pura inèrcia, en tantes ocasions!

Però abraçar-nos, el què se'n diu abraçar-nos... no es pot pas dir que ens abracem amb qualsevol. Deixar-se en braços d'un altre, ser conscient de qui envolten els nostres, i una marea d'informació no sol·licitada que ens envaeix (el ritme d'una respiració a cau d'orella, el tacte d'un abric, nou, gastat, suau o aspre, el joc d'aromes que ens relaten tot un dia de vida...). La intensitat d'aquest apropament no pot ser més que intencionat, sincer, generós. Embrasser, diuen francesos com a compendi d'afectuositat i recerca de proximitat; besar, abraçar, un mot tot ho abarca. Un abraç, regalen valencians, amb una sonoritat contundent que admira, dins el fluir amorosit, gairebé meliflu de la parla mediterrània.

Una abraçada manté, per a mí, el sentit d'apropament conscient, volgut. I, sigui presencial o proclamat, manté el sentit generós de la reciprocitat de la recerca d'aixopluc i de l'oferiment sincer d'acollida.

Una abraçada.

Records de pedra (II) (o cualquier tiempo pasado fue mejor)

- Escolta... encara s'hi ballen sardanes al Retiro?

- No, pare, nooo. Ja m'ho vas preguntar, això, i ja et vaig dir que no.

- T'ho vaig explicar, oi, que quan la mare i jo vivíem a Madrid, al Retiro els diumenges s'hi ballaven sardanes? En plena dictadura, fixa't tu. Estàs segura que ja no se'n ballen?

- Si, pare, ja m'ho havies explicat. I no. Gairebé estic segura que ja no se'n ballen.

L'estiu passat, després que el Retiro ja m'hagués acollit al llarg dels mesos gairebé cada diumenge des que vaig arribar, al disposar de més temps i més hores de llum vaig sortir de les inèrcies que acaben dictant els nostres recorreguts. Un bon dia, vaig anar a parar a una petita clariana, poc més que un creuament de camins, enmig la frondositat del parc, presidida discretament per una escultura -un baix relleu- que representa una sardana. Havia arribat, sense haver-la cercat, ho confesso, a la Plaça de la Sardana. En ple Parque del Retiro.

Diumenge vaig tornar al Retiro, després de setmanes d'absència, per cercar uns amics. Els vaig trobar vora l'estany, coberts de diaris i amb el sol a les galtes. No vaig acabar de saludar-los, que un so familiar em travessar l'ànima; era un flabiol qui em retornava tots els matins de diumenge? En percebre la meva sorpresa, els amics van assenyalar-me que uns metres més enllà n'hi ha uns quants que ballen sardanes. Ells, que havien vingut a passar el cap de setmana i res no en sabien de les pedres que carrego al meu farcell, poc cas n'havien fet, més enllà del dubte de si sumar-se a la rotllana (havien desistit sense rumiar-s'ho massa perquè tot eren velletes molt baixetes, pobres, i nosaltres que som bastant més alts les hauríem obligat a alçar massa els braços, i ves si encara les hauríem forçat a saltar massa!).

Vam passar per la plaça de la sardana quan la colla ja plegava. Tres senyores grans i una de més jove xerraven amb una parella, també catalans, que estaven de pas per la ciutat. El radio-cassette, encara en marxa, inundava de sons foranis la clariana del parc. Una mica més enllà, asseguts al costat de la placa de pedra, dues parelles de madrilenys s'ho miraven i comentaven la jugada, amb aquesta curiositat tan madrilenya que tot ho comenta, tot ho opina; tan heterogènia en interessos, tan difícil d'entusiasmar; tan receptiva a l'hora d'aturar-se i mirar, tan reticent a l'hora de participar d'iniciatives alienes.

He trigat a explicar-ho al pare. A l'alegria d'haver retrobat una altra pista del Madrid que m'havia estat transmès amb l'entusiasme de la parella que hi havia aterrat, els anys cinquanta, estrenant matrimoni i aventura fora de casa -deixant enrere Sants, l'un, Gràcia, l'altra-, s'hi sumava la decepció personal de no haver estat a l'alçada de la curiositat de la qual em creia hereva.

Cada quinze dies, al Parque del Retiro, una petita colla de catalans fan que les pedres ballin i que les sardanes siguin més que records.

Per molt que Ah, ja veus... Però pensa que quan nosaltres hi érem, una Cobla de debò tocava al quiosc de música. Cada diumenge, cada diumenge, eh? I pensa que es formàven set o vuit rotllanes, d'una trentena de persones cada una...!

Con Z...?

Quin país més estrany. Resulta sempre ben difícil encertar-la.
Aquesta setmana vaig anar a sopar amb dos vells amics. Un vallisoletà i una madrilenya. Era la primera vegada que tots tres ens trobàvem a Madrid. Com és natural, em van preguntar si estic a gust en aquesta ciutat, com em van les coses, i tota aquesta mena de qüestions. Jo, tota orgullosa, vaig començar dient alguna cosa tipus blah-blah, aquí en MadriZ... i ella que salta i diu ¡No, mujer! Con Z no... los de aquí decimos MadrÍ...! Primera esmena i flagel a l'única esperança que mantenia de poder jugar, algun dia, també en aquesta ciutat, el meu joc predilecte, el de despistar. I res, no hi ha manera; només obrir la boca és inevitable rebre per resposta un jovial ¿¡Qué!? ¿Catalana, eh? No hi fa res, és clar, tampoc els de Granada passen gaire desapercebuts, que diguem (ni els gallegs, ni els murcians...). Però, com deia, em fa ràbia no poder gaudir del joc de des-pistar (no donar pistes o fins i tot, perquè no, donar-ne d'equívoques). Tres frases més enllà, quan parlàvem ja de la ciutat de l'altre amic, no vaig gosar pronunciar-ne el nom tot senser, davant el dubte de com caldria conclure'l (Valladollí!??...). Davant la meva cara d'interrogant, palplantada en ple "do", els dos es van exclamar, divertits i a l'uníson: Que sí, que sí, es ValladoliZZZZ...!
Ah, país estrany. No hi ha manera d'encertar-la.

magdalena

Aquest matí l'aire de tardor, l'aroma net i sec de la fresca i la lluminositat matinera -que per urbana és encara més apreciada-, tot ho han envaït. He baixat al carrer i eren allà. Sense subtileses. I en la seva proclamació estacional -avui és, certament, un dia de tardor soleiada- m'han dut tots els primers dies de tardor. I el meu carrer ha esdevingut tots els meus carrers en tots els meus primers dies de tardor. I amb cada pas he recorregut anys. O, més aviat, cursos. Sense ordre ni senderi.

El trajecte fins la feina -privilegiat, a peu- en alguns trams ha esdevingut el trajecte fins l'escola de la infància, quan el barri era tot un món i les distàncies es caminaven. Era també, però, els trajectes de neguits professionals i els d'eufòries sentimentals.
Aire, aroma i llum, textures dels records que perden forma però retornen sense avís, com la fresca que ens sorprèn tot pujant pel camal dels pantalons, o potser és pel coll de la camisa, que va baixant, mentre anem resseguint els nostres trajectes.

cremar diaris que cremen

Avui molts madrilenys han sortit al carrer. Potser és aquest fet, per si sol, sortir al carrer, el signe identitari més assenyalat i que amb més intensitat es practica en aquesta ciutat.
Festes i celebracions ciutadanes, desfilades, convocatòries del signe que sigui, esdeveniments culturals. Fet i fet, munions de gent al centre de la ciutat. Caminen, sense massa pressa, s'aturen aquí i allà. Però tampoc no exigeixen un nus i un desenllaç. Aquí sortir al carrer no precisa d'arguments. I tal se surt, es torna després cap a casa.

Avui també jo he sortit al carrer. Amb curiositat. També amb cert neguit, no ho negaré. Els ulls ben oberts, les orelles parades. Jo si que cercava, segurament, un argument i un desenllaç.
He vist famílies, petits grups i gent de totes les edats arrenglerats al Paseo de la Castellana, a l'espera de l'inici de la desfilada. Aliens a l'interès que em despertaven. Molts anaven mudats (a la madrilenya), amb l'orgull dominical de sortir de passeig amb la família. Aplaudiments infantils al pas eixordidor d'avions desubicats (semblava ben bé que s'haguessin perdut en aquest entorn urbà, camí d'alguna guerra impossible). Per damunt els rengles de caps han sobresortit vehicles que no sé ni anomenar, coronats per militars amb gest solemne i vestits estranys. El públic aplaudia arrítmicament, amb cortesia, aquest catàleg de clicks de playmobil amb aire vintage, de moviment irreal, sense cames ni rodes, com titelles de mà.

La multitud no era tal. El paissatge no era bicolor. El grup que he vist que transmetia més entusiasme ha estat una família d'italians; una parella jove amb tres nens petits que s'engrescaven (més els pares que els fills) al pas de cada tanc (o el què fos) i el comentava i vivia com si fossin en l'exibició fantàstica d'un saló de l'automòbil. I reien, eufòrics, potser pel tuf de testosterona que deixaven els vehicles intimidadors.

Camí de baixada, l'acera on aquests dies hi ha instal·lada la fira del llibre vell i antic estava deserta. No he pogut evitar copsar algun llibre sobre temps i drames passats. I, mig amagat, un cartell antic amb banderes tricolors.

Més enllà de Cibeles, les aceres eren gairebé buides. També ho tenen, això, aquí. Tothom és allà on són tots els altres. M'he quedat sola a l'acera estreta del lateral que uneix les dues deïtats locals. I un seguit de tancs amb ganes d'acabar la funció, circul·lant a gran velocitat i sense públic a qui enlluernar, m'ha empès a refugiar-me a la parada d'autobús, també deserta. Escena estranya. Els tancs han anat reduïnt velocitat fins aturar-se i conformar una caravana inversemblant a l'espera d'instruccions per tornar als seus refugis. Què n'hagués dit la baronessa d'aquesta imatge a les portes del seu museu...! Aturats del tot, els militars al capdamunt dels vehicles han cobrat moviment, veu i faccions. I de no sé ben bé on han aparegut i s'han apropat madrilenys, grans i petits, per veure de la vora i tocar els monstres de ferralla.

He comprat el què, malgrat tot, i mal que em pesi, és el meu diari de capçalera. He tornat a la plaça. Aquesta tardor enganya, però és; el sol només arriba ja a dos dels bancs. He llegit mandrosament una estona. I demà, malgrat tot, i mal que em pesi, tornaré a llegir.


ps Avui he vist, després de molt de temps, l'estrella del barri. L'he reconegut gràcies al galg. La tardor, o el temps transcorregut, ha tornat la seva roba menys cridanera. Ja no duu els cabells de color rosa. Fa un temps la rumorologia del barri explicava que havia protagonitzat alguns aldarulls amb els veïns. Que el seu pare havia vingut per donar explicacions i fins i tot, segons algunes verions, endur-se-la. Que pateix alguna mena de transtorn. Mai no m'ha agradat donar crèdit a rumors no confirmats. M'ha agradat, això si, tornar a veure-la.

Enamorament

Un nom desconegut; un títol provocador que desperta curiositat; una portada interessant, poc estrident, una picada d'ullet. Les primeres pàgines farcides de complicitats sorprenents. I la promesa de més de mil pàgines al llarg de les quals poder transitar, en una llibertat tantes vegades conquerida, per la il·lusió infantil del reconeixement, la passió exigent, la decepció afectuosament dosificada, la condescendència benèvola, la familiaritat acollidora, i arribar, finalment, a la darrera pàgina amb la certesa d'haver gaudit de la millor companyia, en el nostre present, en el millor dels viatges. Arribar a destí, celebrar la fi de l'idil·li, deixar enrere la ficció dels amants eterns i emprendre l'aventura de l'amistat que es construeix cada dia. L'amistat des de la qual poder rememorar els millors capítols, també els de les passions arrauxades dels inicis, des d'una distància serena, savia, no dolorosa.

Aquest nou llibre m'ha trobat quan no el cercava. El llibre que hauria volgut escriure. No, que hauria volgut ser. No. És el llibre que voldria poder escriure algun dia i que reflecteix com m'agradaria arribar a ser. Les coses que m'agradaria arribar a poder pensar.

Llegeixo febrilment en hores robades a l'estudi, víctima del plaer amb el qual ens atansem als llibres -i als amors- prohibits. O potser tan sols inconvenients, ni que sigui tan sols per temps. Amb l'emoció afegida i íntima d'arribar a escenaris encara ignots per a la majoria. Amb la satisfacció de no haver passat per alt, camuflada en la seva austeritat, una joia damunt el mostrador. Era a la vista de tots, però és a mi a qui ha trobat. Ja arribarà el moment de ser generosos, de proclamar nom i títol i, arribat el cas, de regalar pàgines de felicitat.

M'endinso en les pàgines encara sorprenents, encara ensisadores, amb la certesa que m'acompanyaran arreu com a referent sentimental d'aquests temps madrilenys. Llegir. Estimar. Viure el present afortunat com el passat novel·lat d'un futur somiat. Prendre el llibre entre les mans i saber-lo ja imprescindible en l'equipatge del demà.

Records de pedra (I)

Centenars de vegades he escoltat el relat del sopar a la Casa de Suècia al qual un client pretenciós i la seva esposa van convidar els pares. El restaurant era en un hotel de cert renom i categoria en aquells anys. Quan van seure a taula, cohibits per l’ambientació pretesament sofisticada, van trobar uns centres espectaculars elaborats amb raves. Tots afamats miraven lacònicament aquells raves, però cap d’ells no sabia del cert si es podien menjar i, cas que així fos, com atansar-s’hi. La mare, amb el seu vestit “sobri però de firma”, cada vegada que es reprèn la història, assenyala que en una altra taula les senyores anaven amb vestit llarg. Just quan el cambrer va retirar els raves, les dues parelles van veure, atònites i desolades, com una de les senyores espectacularment guarnides de la taula veïna agafava un rave amb els dits i se’l menjava, tal com van fer, també, els seus acompanyants.

Havent sopat, el client va insistir en dur els pares a El Corral de la Morería. Els pares solen relatar el poc sentiment que els va despertar l’espectacle de flamenc i també l’entusiasme amb el qual pernil, formatge i canyes van acabar compensant aquell sopar desangelat.

Devia fer ja temps que els pares no l’explicaven a ningú, aquest petit relat, perquè quan els en vaig parlar, els va agafar per sorpresa. La Casa de Suècia fa temps que va tancar -restaurant i hotel-. L’edifici -singular, de línies racionalistes- l’estan reconvertint en apartaments de luxe. És en un petit carrer en el qual hi ha tres, no més de quatre edificis. L’oficina on treballo és en un d’ells. En un altre, és on estudio vespres i caps de setmana.

Cada dia, vagi on vagi, en els meus recorreguts quotidians, llegeixo, amb certa nostàlgia heredada, les lletres de traç simple i net, escolpides sobre la pedra grisa i llisa de la façana: Casa de Suècia.

zoofília

Fa unes setmanes vaig anar amb unes amigues a veure La cabra o quién es Sylvia. Malgrat el director, protagonista i traductor de l'obra va estar bé (Josep M. Pou) la trama ens va deixar més fredes que altra cosa.

Un arquitecte d'èxit (tant professional com personalment) s'enamora d'una cabra. Crec que no descobreixo cap misteri de l'argument que no se sabès ja a través de la promo de l'obra. El cas és que, més enllà d'una lectura (tampoc no gaire profunda) sobre els factors que fan entrar en crisi el protagonista, la peça gira i gira entorn aquest fet gairebé exclusiu en el desenvolupament de l'obra. Un senyor enamorat d'una cabra. De fet ni tan sols no en vam parlar gaire més, de l'obra que, això si, em va retornar, no sense un punt d'enyorança, la veu de ma mare repetint expressions tipus "quina poca-soltada" o bé "això no té ni cap ni peus".

Doncs bé, ahir em vaig deixar convèncer per anar a veure El lago de los cisnes (una altra versió d'escenografia infame d'una de tantes companyies d'ex-soviètics en gira permanent, pobres). I, ves quina cosa, si fa anys m'havia quedat amb els tu-tús, les puntes, les acrobàcies del bufó i les malles del príncep... aquesta vegada no hi vaig veure gaire més que una altra història estrambòtica sobre un tipus que s'enamora d'un cigne...! Res, res... que per molt que trenqui l'encanteri i el cigne acabi convertint-se en dona... bé que quan li declara amor etern és encara un au! Això és amor (a pesar de tus plumas te querré), i la resta són ximpleries.

captivitat promíscua

En el poc temps que fa que visc aquí, he vist la ciutat captiva de iaios orgullosament enfadats i portadors de banderes segrestades, d'efectes intimidadors (algunes amb brau inclós), acompanyats de (o empesos per) iaies cheerleaders aferrades orgullament als seus homes, lluïnt pentinats que desafiaven la gravetat i abrics de pells no gaire autèntics;

de fans dels reis mags de l'orient, els petits amb avarícia inocent a la mirada i els grans amb esperança que fos el darrer any que haurien d'alimentar la gran marea humana;
de progres vocacionals que pretenien superar en nombre els iaios (i no tan iaios) prepotents;
de futboleros, i no tan futboleres, contents de tenir un motiu per prendre els carrers;
d'alternatius que reclamaven habitatge digne i, no gaire dignament vestits (o, segons com es miri, indignament desvestits), tocaven els bongos;
i, aquests darrers dies, la ciutat ha estat captiva de gais, lesbianes i transexuals i no sé quantes coses més (cada vegada més, i cada vegada més sigles, i més difícil de recordar-ho, tot plegat).
.
Hi ha qui proposa una gran manifestació de "catalans" a Madrid. Per reforçar la convocatòria caldria, però, acordar unes quantes sigles, proveïr-se de kilòmetres de banderes, no oblidar els bongos (perdó, els timbals) i, tot i obviar (a ser possible) la laca i els abrics de pells, garantir bones dosis de mala llet. Si el show no és complet i no està a l'alçada dels que succeeixen setmana si, setmana també en aquesta estranya ciutat de tothom, més val quedar-se a casa.

.

L'estrella i el geperut

Al meu barri hi ha alguna galeria d'art, molts restaurants, el ateneno de madrid, uns quants bars (d'entre el quals alguna bodega on serveixen "vermut de grifo"), un actor català que fa anys que viu a la capital, la seu de l'església de la cienciologia, un veí pintoresc que increpa els taxistes que circulen pels carrers ja peatonalitzats, un parell de places petites, una de gran i molt concorreguda, no gaires kioscs de premsa, un regidor socialista, els seus rínxols sense moviment i el seu marit, botigues de queviures regentades per xinesos. I, també, una estrella i un geperut.
.
L'estrella del meu barri sempre va sola i mai no somriu. Sempre en trànsit. En bicicleta. O damunt uns patins. O passejant indolent. A vegades, amb un galg, tot costelles. A vegades, el galg, vestit amb peces de roba inversemblants, de conjunt amb la seva estrafolària i admirada mestressa. Sembla no fer res més que anar d'una banda (desconeguda) a una altra (també ignota). Lluïnt el seu pentinat impossible de llargs i curts i de cabells de color de rosa. Alçant-se damunt uns talons inclements i daurats. Reivindicant no se sap ben bé quin temps, quina moda, ni quin res. Sempre en trànsit. No se la veu mai entrar o sortir de cap cafè, ni llegir el diari en un banc de la plaça, ni dur bosses de la xino-botiga mér propera. Senzillament, és al carrer. Amb gest apressat, però. I enlluerna els carrers amb el seu misteri. Misteri insòlit en algú tan jove. Un dia un iaio agosarat se li atansa i li diu eres la chica más guapa del barrio...! i ella no canvia el pas, ni modifica la seva trajectòria. En deixar el iaio enrere, que es queda palplantat admirant-la mentre s'allunya, ella alça els ulls enlaire i, en un gest de displicència, gairebé d'enuig, torça els llavis diagonalment cap abaix. Un altre dia, recorre un carrer a tota velocitat damunt una bicicleta vella i, on duu el cabells més curts, un parell de margarides subjectades amb un clip. Dues dependentes que netegen astènicament els vidres d'un aparador la segueixen amb la mirada i la fugacitat del seu pas queda contrarestada pels comentaris sobtadament vigorosos de les dependentes; "¿y has visto el vestido blanco tan precioso que llevaba hoy?"
.
Al barri hi viu, també, un geperut. Molt, molt, molt geperut. Camina, ell si, amb bosses de queviures, en unes rutines diàries que es van fent familiars. A vegades, seu en algun banc de la plaça on potser s'atura a mirar l'obra d'algun pintor en execució. Propòsit coratjós; la seva càrrega irrenunciable l'obliga a caminar mirant ben bé allà on trepitja. Passejades de monòtones llambordes. Tanmateix, indefugible el pes addicional de les mirades estupefactes dels transeünts. Impossible no sentir-les. Curiosa atracció -morbosa, esglaiada o compasiva- la que exerceix a la mirada el geperut dins el seu perpetu abric beige (fet a mida; impossible que cap peça de confecció pogués ni tan sols posar-se-la). Ningú no se li atansa ni comenta res al seu pas. Imatge de dolor, de barbàrie física i isolament humà.
.
El meu barri. Curiós pensar que, d'una o altra manera, jo també ja en formo part.

.

oé-oé

Doncs si, es veu que el reial Madrid ha guanyat la lliga. I jo que visc a la vora de la Cibeles, i un enrenou... el què més atabala, però, vivint en unes golfes, són els helicòpters (gairebé més que la setmana passada, quan aquí a les Corts commemoraven el 30 aniversari de les primeres eleccions democràtiques i durant tres dies el barri va estar pràcticament blindat; imposicions del moment). Així que vaig acabar per anar a Cibeles. Pas que havia de celebrar res, jo. Però fet i fet, em venia de gust tornar a estirar les cames i, ja de passada, veure què s'hi respirava allà.

Algú, per telèfon, em pregunta que si "molts peperus?", i jo que responc "molts madrilenyus". Ja és això. Ben bé com a tot arreu; joves, parelles, famílies, molts turistes; banderes, no gaires (i pajarracus cap). Sobretot bufandes i samarretes de l'equip. Molta escenografia, molts equips de televisió i molts llums i colors a la Casa de Correos i molta música (des de clàssics de la Movida a clàssics de U2). I molts madrilenys de nova fornada contents de poder estar contents.

En tres ocasions van desfilar davant d'on jo era una dotzena de policies amb kit antidisturbis complet. Vaig pensar que el sol fet d'anar desfilant enmig la multitud que ja es congrebava per allà ja resultava prou intimidatori. Avui he sentit a la ràdio, però, que tanmateix, i com és habitual, al final va haver-hi alguns aldarulls. De fet, cap a quarts d'una van començar a arribar grups, petits i fins i tot individus sols, amb ganes de gresca, ja entonadets. L'ambient general va lliscar un grau més cap a la manca de contenció. En aquest punt, vaig adonar-me que ja no era a l'extrem de la taca humana que allà s'aplegava, sinó que havia quedat enmig d'una marea creixent. Algunes cares desencaixades d'individus estranyament exaltats, tres bengales una mica més enllà i, també, la manca d'empatia amb aquell estat d'eufòria col·lectiu, barrejada amb un atac de son que vaig aventurar que seria a prova d'helicòpters, em van convèncer per marxar ja cap a casa.

Ja els saludarem un altre dia, els nois aquests que empaiten una pilota i encenen passions. O no.

oh, no, un altre blog.

Doncs si.
Un altre blog, segurament sense gaire més interés que cap dels molts que ja ronden per aquí i per allà. Un altre petit ego vagant pel ciberespai, sense gran cosa nova a dir.

Tanmateix, aquí el teniu. Perquè? Doncs perquè no vull escriure el mateix mail una dotzena de vegades o, el què és pitjor, acabar fent copy-paste del què us explico a uns i altres. Per no acabar, en el pitjor dels casos, escrivint correus massius. A qui li pugui interessar, mínimament, saber com estic i com vaig fent, crec que hi ha una opció o altre, en aquest embolic de comandaments i instruccions, que permet que, cada vegada que hi hagi un nou escrit, us arribi un avís a la vostra bústia de correu.

La idea és no bombardejar, ni fer entrades massa llargues, ni a assumir que allò que em desperti la curiositat sigui, forçosament, del vostre interès. M'agradaria, això si, que d'una o altra manera m'acompanyeu des d'aquí. I sinó, doncs ens seguim veient en el món real, que sempre és menys avorrit.

Salutacions a tothom.
M.