31/5/08

Oz

La plaça de las Cortes la visc ja com el jardinet de casa; baixo a llegir la premsa els diumenges (quan no plou), observo especímens estranys (més humans que vegetals) i s'eixamplen els murs de casa, oficina i biblioteca. Hi ha qui assenyala que la pecera, la cafeteria del Círculo, és el meu 'salón de recibir'; cada vegada que algú es deixa caure per Madrid no dubto a citar-lo allà per fer un cafè o, eventualment, per dinar entre hores d'oficina i d'estudi. Darrerament, a més, he ampliat les estances de casa fins incloure-hi una pinacoteca privilegiada. En un tres i no res puc retre visita als mestres (sobretot Goya, en aquests temps i sempre) o donar un cop d'ull a un Botticelli i, en menys d'una hora, seguir estudiant.
.
Avui en sortir del CaixaFòrum he fet la volta al perímetre de l'edifici. La part posterior ofereix una cara força més inquietant i hermètica que la façana. El carreró, en obres, resultava sorprenentment desconegut (tan a la vora de casa i no hi havia passat mai) i, al mateix temps, familiar (recordava el Raval de fa uns anys, tot grues, esborancs i promesa urbanista). Paral·lel al paseo del Prado, a les esquenes de tot, gairebé desert. Aquí i allà uns cartellets grocs que mostraven la seva rectangularitat clavats perpendicularment en les façanes, assenyalaven un traçat premeditat. Eren els reclams de les galeries d'art (menudes, llüents, modernes) que col·lonitzen la zona i que participen en el festival de fotografia que se celebra anualment a la ciutat. Potser les galeries ocupen el buit deixat per botigues d'olis, teles i cavallets; només n'he vist un parell i m'han recordat les que, de petita, havia visitat al carrer Banys Nous, al del Pi o potser eren altres carrers? No recordo ben bé quins, ni en quin moment les botigues, farcides d'estris màgics i impregnades d'olor a trementina, devien desaparèixer de la ciutat i de la memòria.
.
La barreja de novetat i familiaritat, els aires passats i la incertesa accidentada del camí, m'han fet prendre els rectangles grocs com referència per retrobar els trajectes habituals. I ara un, ara l'altre, groc aquí, groc allà, he seguit el camí cap allà on em vulgués dur.
.

22/5/08

Madvip

Aquí es diu allò tan simpàtic de si estás en Madrid, eres de Madrid. Però fa poc em vaig sentir dir que ¡ya eres madrileña de pro! La materiatizació de l'òsmosi, el pas de ser de Madrid a ser madrileña de pro, no va ser aguantar estoïcament el 4 a 1 al Bernabeu reprimint les llàgrimes. El què em va otorgar l'aura de madrileñitat va ser la confessió que entre els meus hàbits quotidians ja hi ha el de llegir la premsa al VIPs (específicament revistes del cor i altres frivolitats anestessiadores de cabòries).
.
Al VIPs es va a llegir la premsa, no a comprar-la. Una munió de gent s'aplega davant els prestatges on hi ha les revistes, rebregades, i llegeixen (llegim!) amb fruïció i certa il·lusió de clandestinitat (malgrat mai ningú, ni dependents ni el guardia de la porta, no diu res). Tanmateix, l'amenaça de ser observat (sancionadorament o amb curiositat) pot venir d'algun company de lectura furtiva (i gratuïta). Fa poc vaig adonar-me, en acabar un interessant article titulat Todo lo que debes saber sobre la vagina (devia ser a la Cosmopolitan), que just al costat tenia el meu veí (sí, el petit aprenent de Malkovich).
.
El VIPs és molt present a Madrid. Una cadena de cafeteries amb un horari molt ampli que, en molts casos, acullen també una botiga on trobar premsa, llibres, articles de regal, sandwitxos plastificats, begudes, i tot allò imprescindible per sobreviure en hores en les quals només està obert el VIPs. La cafeteria ofereix l'equilibri just entre una immolació dietètica (les hamburgueses són mítiques, i les tortitas con sirope y nata també, sense oblidar l'English breakfast, ideal per a caps de setmana de mandra i indulgència) i un intent de consciència sana (però cap de les aparents amanides que proposen mereixen perdre's l'hamburguesa i les patates fregides).
.
El visat d'entrada a Madrid és obtenir una targeta-VIP's per acumular punts. De tant en tant des de can VIPs se'ns comunica que, després de gastar-nos un munt d'euros en objectes inútils, lectures infames (que alguna s'acaba comprant, un dia o altre) i àpats insalubres, ens conviden a un batut de mores genèticament modificades un dia que no sigui cap de setmana, ni festiu, ni senar de mes parell, ni lluna plena, entre les 16:08 i les 16:13h; potser, fins i tot, tenim prou punts per gaudir d'una oferta especial per adquirir un pato loco (sic) que, hores d'ara, encara no he esbrinat què és. I l'oferta ja ha caducat, casundena.
.

5/5/08

Vistes des d'un pont

1 de maig, dijous. 2 de maig, divendres. Cap de setmana. El 2, pont. A la Comunidad de Madrid pont no, festa. Enguany, a més, commemoració del bicentenari de la revolta del 2 de maig de 1808. El poble de Madrid (i de Móstoles) aixecat(s) en armes contra l'exèrcit francès.
.
A la premsa, predomini de la versió dels fets que ha donat recentment Arturo Pérez-Reverte, en el sentit que allò exepcional va ser que els ciutadans (no els burgesos, ni els nobles, ni els militars, sinó el poble) es llancès al carrer a lluitar. En plan bèstia (amb navalles, a queixalades fins i tot). També s’ha explicat (Reverte i diaris de tot color) que, amb aquesta rebelió contra els excessos de les tropes franceses i amb la guerra de la independència que va seguir (iniciada potser per les gestes d'una ràbia arrauxada però poc orientada), es va enterrar el liberalisme i es va lliurar la corona a Ferran VII. I així es va tornar a l’absolutisme.
.
Aquests dies, més que el orgullo patrio, s'ha reivindicat la genialitat de Goya, que va plasmar els fets amb distància de cronista (ell, que ideològicament era més aviat afrancesat) i amb una modernitat artística excepcional. I també hi ha hagut espai per recordar la malaguanyada Constitució de Cadis, la Pepa (al Cel-sia).
.
També han estat dies de descoberta. Grups, parelles i famílies de catalans contents com nens amb tren nou es llancen a descobrir Madrid. Potser sí que, raíl a raíl, canviaran els mapes. De moment semblen estar canviant només per fer més curta la distància d'allà cap aquí. En ambdós sentits del trajecte els vagons van plens, sobretot, de catalans. Potser no és per manca d'interés. Potser ni tan sols per recança o excès de temor. Potser, senzillament, és que els madrilenys ja fa temps que en tenen, d'AVE i no estan sota l'efecte de la novetat.
.
Més enllà de vies i camins, i passades les primeres reticències, ens agradem. I si grups, parelles i famílies de catalans han campat satisfets per ací aquests dies de pont, els madrilenys han gaudit desacomplexadament d'una programació lúdico-cultural commemorativa del bicentenari del 2 de mayo protagonitzada per la Fura dels Baus, Josep M. Pou i Carles Canut, així com per consins germans com Sol Picó i Carles Santos.
.
La distància, per rellegir la història. Els trens, per apropar ciutats. Les festes per agradar-nos, tots plegats, una mica més.