24/1/08

L'avi

Fa poc, amics madrilenys em van convidar a participar en el trajecte que fan, reverencialment i de forma periòdica, com si d'una peregrinació es tractés -amb temps, llocs, menjars i beures establerts-, convocats pel temptador reclam ruta de tapas.

La ruta acaba en un local petit, renovat però convenientment respectuós a com devia haver estat. Les tauletes, de marbre, mers suports per deixar-hi la ració i el gotet de vi, i tothom dret al voltant, en petits grups. La cuina a la vista, espectacle de fum, aromes i soroll. El grupet, content d'haver arribat un cop més a la darrera de les parades obligades en la seva ruta; amb el vi resplandent a la mirada i delatant-se en cada paraula -enginyosa en concepte i maldrestra en articulació-. I la perspectiva del darrer ritual per complir. Arriben les racions, comencem a menjar i, tot d'una, m'aturo; he trobat una altra pedra. La meva sorpresa provoca tota mena d'explicacions per part dels amics, que parlen de la tradició i informalitat de lloc, però respon a un altre motiu.

En el temps que els pares van viure a Madrid, van nèixer dos dels seus fills. En nèixer el primer, l'avi va venir a veure'l. El pare -que tot just començava a ser-ne, de pare- li deia de vostè. Tot un caràcter. El primer vespre de la seva estada a Madrid, els dos homes -els dos pares- van sortir a sopar. Escolti pare, anirem a menjar unes gambes molt bones; però no s'espanti, que el lloc és una mica peculiar - L'avi se'l va mirar sense concedir ni un gest de curiositat o estranyesa; no va dir res. Ja davant l'establiment, el pare va cedir el pas a l'avi que, només obrir la porta, va retrocedir esfereït sense arribar ni a entrar, va agafar d'una revolada el pare pel braç i li va etzibar un Au, anem! Marxem d'aquí!- sec i sense opció a rèplica. El pare sempre explica, ennuegat d'un riure arrelat en l'afecte i en els anys, que l'avi s'havia ofès al veure les restes de gambes que allà tothom llençava a terra i que s'amuntegaven fins arribar ben bé a l'alçada dels genolls.

El lloc on l'avi no va voler ni entrar, quaranta-nou anys enrere, és conegut perquè només hi serveixen gambes. La gent, allà, hi menja a peu dret i és habitual que tothom llenci les clofolles a terra. El lloc on l'avi no va voler ni entrar es diu El Abuelo.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo sí que vull que em portis a El Abuelo, i tenir closques de gambes fins als genolls i molta cerveseta dins el cap! A mida que anava llegint ja m'hi trobava al voltant d'una d'aquestes tauletes de marbre! Però això de les closques de gamba fins als genolls ja ha estat definitiu. Visca Madrid!

rafaocana ha dit...

Ei McDa, jo pensava que no sorties de la biblioteca!! ;-)