zoofília

Fa unes setmanes vaig anar amb unes amigues a veure La cabra o quién es Sylvia. Malgrat el director, protagonista i traductor de l'obra va estar bé (Josep M. Pou) la trama ens va deixar més fredes que altra cosa.

Un arquitecte d'èxit (tant professional com personalment) s'enamora d'una cabra. Crec que no descobreixo cap misteri de l'argument que no se sabès ja a través de la promo de l'obra. El cas és que, més enllà d'una lectura (tampoc no gaire profunda) sobre els factors que fan entrar en crisi el protagonista, la peça gira i gira entorn aquest fet gairebé exclusiu en el desenvolupament de l'obra. Un senyor enamorat d'una cabra. De fet ni tan sols no en vam parlar gaire més, de l'obra que, això si, em va retornar, no sense un punt d'enyorança, la veu de ma mare repetint expressions tipus "quina poca-soltada" o bé "això no té ni cap ni peus".

Doncs bé, ahir em vaig deixar convèncer per anar a veure El lago de los cisnes (una altra versió d'escenografia infame d'una de tantes companyies d'ex-soviètics en gira permanent, pobres). I, ves quina cosa, si fa anys m'havia quedat amb els tu-tús, les puntes, les acrobàcies del bufó i les malles del príncep... aquesta vegada no hi vaig veure gaire més que una altra història estrambòtica sobre un tipus que s'enamora d'un cigne...! Res, res... que per molt que trenqui l'encanteri i el cigne acabi convertint-se en dona... bé que quan li declara amor etern és encara un au! Això és amor (a pesar de tus plumas te querré), i la resta són ximpleries.