Records de pedra (I)

Centenars de vegades he escoltat el relat del sopar a la Casa de Suècia al qual un client pretenciós i la seva esposa van convidar els pares. El restaurant era en un hotel de cert renom i categoria en aquells anys. Quan van seure a taula, cohibits per l’ambientació pretesament sofisticada, van trobar uns centres espectaculars elaborats amb raves. Tots afamats miraven lacònicament aquells raves, però cap d’ells no sabia del cert si es podien menjar i, cas que així fos, com atansar-s’hi. La mare, amb el seu vestit “sobri però de firma”, cada vegada que es reprèn la història, assenyala que en una altra taula les senyores anaven amb vestit llarg. Just quan el cambrer va retirar els raves, les dues parelles van veure, atònites i desolades, com una de les senyores espectacularment guarnides de la taula veïna agafava un rave amb els dits i se’l menjava, tal com van fer, també, els seus acompanyants.

Havent sopat, el client va insistir en dur els pares a El Corral de la Morería. Els pares solen relatar el poc sentiment que els va despertar l’espectacle de flamenc i també l’entusiasme amb el qual pernil, formatge i canyes van acabar compensant aquell sopar desangelat.

Devia fer ja temps que els pares no l’explicaven a ningú, aquest petit relat, perquè quan els en vaig parlar, els va agafar per sorpresa. La Casa de Suècia fa temps que va tancar -restaurant i hotel-. L’edifici -singular, de línies racionalistes- l’estan reconvertint en apartaments de luxe. És en un petit carrer en el qual hi ha tres, no més de quatre edificis. L’oficina on treballo és en un d’ells. En un altre, és on estudio vespres i caps de setmana.

Cada dia, vagi on vagi, en els meus recorreguts quotidians, llegeixo, amb certa nostàlgia heredada, les lletres de traç simple i net, escolpides sobre la pedra grisa i llisa de la façana: Casa de Suècia.