9/11/07

Records de pedra (II) (o cualquier tiempo pasado fue mejor)

- Escolta... encara s'hi ballen sardanes al Retiro?

- No, pare, nooo. Ja m'ho vas preguntar, això, i ja et vaig dir que no.

- T'ho vaig explicar, oi, que quan la mare i jo vivíem a Madrid, al Retiro els diumenges s'hi ballaven sardanes? En plena dictadura, fixa't tu. Estàs segura que ja no se'n ballen?

- Si, pare, ja m'ho havies explicat. I no. Gairebé estic segura que ja no se'n ballen.

L'estiu passat, després que el Retiro ja m'hagués acollit al llarg dels mesos gairebé cada diumenge des que vaig arribar, al disposar de més temps i més hores de llum vaig sortir de les inèrcies que acaben dictant els nostres recorreguts. Un bon dia, vaig anar a parar a una petita clariana, poc més que un creuament de camins, enmig la frondositat del parc, presidida discretament per una escultura -un baix relleu- que representa una sardana. Havia arribat, sense haver-la cercat, ho confesso, a la Plaça de la Sardana. En ple Parque del Retiro.

Diumenge vaig tornar al Retiro, després de setmanes d'absència, per cercar uns amics. Els vaig trobar vora l'estany, coberts de diaris i amb el sol a les galtes. No vaig acabar de saludar-los, que un so familiar em travessar l'ànima; era un flabiol qui em retornava tots els matins de diumenge? En percebre la meva sorpresa, els amics van assenyalar-me que uns metres més enllà n'hi ha uns quants que ballen sardanes. Ells, que havien vingut a passar el cap de setmana i res no en sabien de les pedres que carrego al meu farcell, poc cas n'havien fet, més enllà del dubte de si sumar-se a la rotllana (havien desistit sense rumiar-s'ho massa perquè tot eren velletes molt baixetes, pobres, i nosaltres que som bastant més alts les hauríem obligat a alçar massa els braços, i ves si encara les hauríem forçat a saltar massa!).

Vam passar per la plaça de la sardana quan la colla ja plegava. Tres senyores grans i una de més jove xerraven amb una parella, també catalans, que estaven de pas per la ciutat. El radio-cassette, encara en marxa, inundava de sons foranis la clariana del parc. Una mica més enllà, asseguts al costat de la placa de pedra, dues parelles de madrilenys s'ho miraven i comentaven la jugada, amb aquesta curiositat tan madrilenya que tot ho comenta, tot ho opina; tan heterogènia en interessos, tan difícil d'entusiasmar; tan receptiva a l'hora d'aturar-se i mirar, tan reticent a l'hora de participar d'iniciatives alienes.

He trigat a explicar-ho al pare. A l'alegria d'haver retrobat una altra pista del Madrid que m'havia estat transmès amb l'entusiasme de la parella que hi havia aterrat, els anys cinquanta, estrenant matrimoni i aventura fora de casa -deixant enrere Sants, l'un, Gràcia, l'altra-, s'hi sumava la decepció personal de no haver estat a l'alçada de la curiositat de la qual em creia hereva.

Cada quinze dies, al Parque del Retiro, una petita colla de catalans fan que les pedres ballin i que les sardanes siguin més que records.

Per molt que Ah, ja veus... Però pensa que quan nosaltres hi érem, una Cobla de debò tocava al quiosc de música. Cada diumenge, cada diumenge, eh? I pensa que es formàven set o vuit rotllanes, d'una trentena de persones cada una...!