Quin país més estrany. Resulta sempre ben difícil encertar-la.
Aquesta setmana vaig anar a sopar amb dos vells amics. Un vallisoletà i una madrilenya. Era la primera vegada que tots tres ens trobàvem a Madrid. Com és natural, em van preguntar si estic a gust en aquesta ciutat, com em van les coses, i tota aquesta mena de qüestions. Jo, tota orgullosa, vaig començar dient alguna cosa tipus blah-blah, aquí en MadriZ... i ella que salta i diu ¡No, mujer! Con Z no... los de aquí decimos MadrÍ...! Primera esmena i flagel a l'única esperança que mantenia de poder jugar, algun dia, també en aquesta ciutat, el meu joc predilecte, el de despistar. I res, no hi ha manera; només obrir la boca és inevitable rebre per resposta un jovial ¿¡Qué!? ¿Catalana, eh? No hi fa res, és clar, tampoc els de Granada passen gaire desapercebuts, que diguem (ni els gallegs, ni els murcians...). Però, com deia, em fa ràbia no poder gaudir del joc de des-pistar (no donar pistes o fins i tot, perquè no, donar-ne d'equívoques). Tres frases més enllà, quan parlàvem ja de la ciutat de l'altre amic, no vaig gosar pronunciar-ne el nom tot senser, davant el dubte de com caldria conclure'l (Valladollí!??...). Davant la meva cara d'interrogant, palplantada en ple "do", els dos es van exclamar, divertits i a l'uníson: Que sí, que sí, es ValladoliZZZZ...!
Ah, país estrany. No hi ha manera d'encertar-la.
Aquesta setmana vaig anar a sopar amb dos vells amics. Un vallisoletà i una madrilenya. Era la primera vegada que tots tres ens trobàvem a Madrid. Com és natural, em van preguntar si estic a gust en aquesta ciutat, com em van les coses, i tota aquesta mena de qüestions. Jo, tota orgullosa, vaig començar dient alguna cosa tipus blah-blah, aquí en MadriZ... i ella que salta i diu ¡No, mujer! Con Z no... los de aquí decimos MadrÍ...! Primera esmena i flagel a l'única esperança que mantenia de poder jugar, algun dia, també en aquesta ciutat, el meu joc predilecte, el de despistar. I res, no hi ha manera; només obrir la boca és inevitable rebre per resposta un jovial ¿¡Qué!? ¿Catalana, eh? No hi fa res, és clar, tampoc els de Granada passen gaire desapercebuts, que diguem (ni els gallegs, ni els murcians...). Però, com deia, em fa ràbia no poder gaudir del joc de des-pistar (no donar pistes o fins i tot, perquè no, donar-ne d'equívoques). Tres frases més enllà, quan parlàvem ja de la ciutat de l'altre amic, no vaig gosar pronunciar-ne el nom tot senser, davant el dubte de com caldria conclure'l (Valladollí!??...). Davant la meva cara d'interrogant, palplantada en ple "do", els dos es van exclamar, divertits i a l'uníson: Que sí, que sí, es ValladoliZZZZ...!
Ah, país estrany. No hi ha manera d'encertar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada