Al cap d'uns dies vaig escriure:
Madrid: m’agrada, malgrat fer-se’m estrany. Hi ha gent (molta) a tot arreu, a totes hores. És gran, però començo a identificar familiaritats futures amb espais, cafès, carrers... puc imaginar que me l’acabaré fent a la mida. L’hivern és fred, però menys dur del què esperava. Aquest fred sec te l’espolses de seguida. Un fred net, sense boires. No fa anar arrupida pel carrer; sí, és un fred airós, per embolicar-se dins un bon abric, uns guants de colors i caminar amb el cap ben alt, mirant de cara.
Malgrat el meu petit cor de ciment, d’urbanita de cap a peus, trobaré a faltar la proximitat amb el mar -és clar-, i amb qualsevol indici de natura no domesticada. Potser la proximitat de la meva nova llar amb el parque del Retiro podrà suplir, d’alguna manera, aquesta llunyania.
Cafès d’aire retrospectiu i ànima de tertúlia, no impostats (no exclusivament per a goig de turistes poc exigents), fruit de la letàrgica estètica local; petites llibreries que colonitzen amb grans llibres els barris més diversos; places on brolla l’aigua a tota hora i on mai no hi falta llum; teatres plens a vessar, per a tots els gustos i totes les butxaques; transport públic que posa tota la ciutat a l’abast de la mà en qualsevol moment del dia i de la nit;.... Madrid.
Barcelona: la sento propera i l’enyoro amb curiositat. Em pregunto com poden créixer la distància i l’enyor en els propers temps, com en serà d’accentuat el contrast entre la meva nova quotidianitat i els retorns previstos. La Barcelona humida, densa, puzzle de fites històriques i melangioses decadències. La veig des del capdamunt del parc del Guinardó, el dia que finalment vaig gosar dir-me que, com passa amb alguns grans amors, havia d’allunyar-me’n per seguir-la estimant.
Madrid: m’agrada, malgrat fer-se’m estrany. Hi ha gent (molta) a tot arreu, a totes hores. És gran, però començo a identificar familiaritats futures amb espais, cafès, carrers... puc imaginar que me l’acabaré fent a la mida. L’hivern és fred, però menys dur del què esperava. Aquest fred sec te l’espolses de seguida. Un fred net, sense boires. No fa anar arrupida pel carrer; sí, és un fred airós, per embolicar-se dins un bon abric, uns guants de colors i caminar amb el cap ben alt, mirant de cara.
Malgrat el meu petit cor de ciment, d’urbanita de cap a peus, trobaré a faltar la proximitat amb el mar -és clar-, i amb qualsevol indici de natura no domesticada. Potser la proximitat de la meva nova llar amb el parque del Retiro podrà suplir, d’alguna manera, aquesta llunyania.
Cafès d’aire retrospectiu i ànima de tertúlia, no impostats (no exclusivament per a goig de turistes poc exigents), fruit de la letàrgica estètica local; petites llibreries que colonitzen amb grans llibres els barris més diversos; places on brolla l’aigua a tota hora i on mai no hi falta llum; teatres plens a vessar, per a tots els gustos i totes les butxaques; transport públic que posa tota la ciutat a l’abast de la mà en qualsevol moment del dia i de la nit;.... Madrid.
Barcelona: la sento propera i l’enyoro amb curiositat. Em pregunto com poden créixer la distància i l’enyor en els propers temps, com en serà d’accentuat el contrast entre la meva nova quotidianitat i els retorns previstos. La Barcelona humida, densa, puzzle de fites històriques i melangioses decadències. La veig des del capdamunt del parc del Guinardó, el dia que finalment vaig gosar dir-me que, com passa amb alguns grans amors, havia d’allunyar-me’n per seguir-la estimant.
(Desembre - 2006)
1 comentari:
Ei McDa! Com vola el temps...
Publica un comentari a l'entrada