Gràcies i a reveure.

Torno a casa.

mig-mig

Enmig de tots els inconvenients i molèsties que comporta un trasllat, he trobat alguna cosa positiva. Enfeinada fent caixes, regalant troballes oblidades, maleïnt llibres i venent mobles, amb prou feines m'he adonat que marxo. I he estat capaç d'obviar, per una vegada, el vell ritual de la darrera passejada, el darrer cafè, els darrers tots. Ja estic marxant, però amb prou feines puc acabar ni tan sols de formular-ho. Encara tinc caixes per fer, els llibres es multipliquen, gairebé no tinc mobles i temo oblidar quelcom veritablement important.

al cine

La primera vegada que vaig anar als Cines Ideal vaig haver de lidiar amb un iaio pervertit. No sé perquè, havia assumit que aquestes situacions penoses només succeïen als catorze o als setze anys. Potser perquè als catorze i als setze alguna en devia torejar. Els Ideal són, a més del cine del meu barri, punt de referència d'erasmus, culturetas i solitaris avorrits amb dèries diverses (des d'opositores que fugen dels llibres fins a iaios proclius a satisfer fantasies). Fauna habitual, la majoria, de cines on projecten pel·lis en versió original.

.

Després d'unes vacances inusualment llargues, la primera incursió cinematrogràfica em va dur fora del barri. La pel·li (en castellà) i l'ajustament d'horaris amb els meus acompanyants ens va dur al Palafox, a Chamberí. La sala, gran. El públic, també. Poques butaques buides i predomini de iaies sortides de la perruqueria. Pobre capa d'ozó. Expectació quasi infantil en apagar-se els llums i, acabada la projecció, estampides per trobar taula les terrasses que envaeixen el castís barri. Després de l'experiència cine-de-tota-la-vida em venia de gust tornar als Ideal, al barri, a casa.

.

Amb l'entrada ja comprada, al vestíbul trobo una amiga de Granada que no sabia que la seva amiga de Barcelona ja havia tornat a Madrid. Tenim entrades per veure pel·lis diferents. Ella marxa l'endemà i qualsevol pel·li ens resulta indiferent; acabem a la mateixa sala. Impossible deturar la xerrera. Encara no han apagat els llums que nosaltres, rient, ens aixequem i abandonem la sala i el cine per fer cap al Café Central i seguir xerrant, xerrant, xerrant. Ens intercanviem les entrades, tan inútils i tan útils aquesta vegada, i ens acomiadem. Coses del cine, del barri, de la ciutat.

de cine

Aquest vespre hem sopat amb l'amic que fa poc no teníem i que deixem aquí. Hem prescindit de la pretensió d'escollir un restaurant que presumptament fos el millor; aquí no n'hi ha de bons restaurants. Hem optat per un restaurantet una mica apartat del centre, al barri d'estudiants. Hem sopat a la terrasseta, comfortable i alegre. L'amic ha prodigat comentaris elogiosos sobre l'àpat, que ha estat senzill, i s'ha abstingut de dir res sobre el vi. Tot un senyor. Sabia que aquesta vegada convidàvem nosaltres.

.

Hem caminat junts vora el riu i la conversa s'ha anat tenyint contingudament de comiat. En arribar vora el pont que nosaltres havíem de creuar i ell no, tots tres estàvem ja en silenci. Dins la petita font circul·lar, il·luminada, que delimita una mica ridícul·lament una rotonda gairebé innecessària, una parella s'abraçava, es besava, reia feliç, de genolls dins l'aigua. Els hem mirat. Em preguntava què en devien pensar ells. L'amic ha trencat el silenci, éstos han visto muchas películas, ha dit. L'altre ha afegit alguna cosa en el mateix sentit. Certament l'escenari, per modest, podia arribar a deslluïr l'entusiasme dels amants, que seguien abraçats dins l'aigua, indiferents a la petitesa de la font, a la tibiesa del país i als tres subjectes que els observàvem indolentment. He sentit una espurna d'enveja apaivagada per la inevitable simpatia que em despertàven, potser també pel comiat imminent de l'amic que no havia de creuar el pont i la perspectiva i la mandra d'enllestir maletes i passar cinc dies dins un cotxe.

bibliotequing around the world

Després d'uns dies atípics de vacances genuïnes, despistant fronteres i esgotant les retines, hem tornat a la quotidianeitat fictícia de la ciutat que ens acull vuit semanes a l'un i quatre a l'altra.

.

Cada dilluns he pretès decidir com serien els dies subsegüents, i cada setmana ha estat diferent.

.

També avui enceto la darrera setmana en aquest petit país carregada de bons propòsits. Res com prendre consciència de les nostres limitacions temporals per gaudir de tot el què fins no fa gaire semblava d'allò més convencional.

.

Vull pensar que, com avui, aconseguiré arrossegar-me cada matí fins la biblioteca municipal. I espero que, amparada per una nova falsa rutina, no viuré cada dia com el darrer dimarts, el darrer dimecres, el darrer dijous, abans de tornar, tornar, tornar.

Torns al volant

La darrera etapa de la nostra petita i intensa escapada al país veí, a la recerca d'història, paisatges i claus per comprendre realitats, canvis, esplendors i atrocitats, ens troba en una petita però bulliciosa ciutat a l'extrem d'una península farcida de restes arqueològiques, turistes amb ganes de mar i nadius poc proclius al peatge de cordialitat que es creuria necessari per desenvolupar una economia basada en aquest sector.
.
Molts kilòmetres en pocs dies, incògnites que no acabem de resoldre ni acompanyats pel millor llibre de viatge per aquest viatge i la certesa d'avançar en kilòmetres i en preguntes, cada vegada més encertada la ruta, la d'asfalt i la dels nostre interrogants.
.
En la petita però bulliciosa ciutat a l'extrem de la península que en temps va ser part d'imperis, regnes, dictadures i règims d'aquí i d'allà, dinem en un restaurant una mica apartat del centre. Goita què mengen aquests, fa bona pinta, no? Una parella i una noia. Si, està prou bo, la veritat, responc. No són els primers catalans que trobem, però trobar-nos fora del circuït estrictament turístic i la proximitat a la qual dinarem, fa inevitable el diàleg. No ens allarguem massa, tots tenim gana; ells encara han de seure i demanar i nosaltres, amb la teca ja al davant, tampoc no volem allargar-nos. La trobada és cordial però continguda. Sou gironins? - De Ripoll. Vosaltres? - Jo de Barcelona, ell de Madrid. Amb prou feines acabem d'aclarir què ens ha dut fins allà. La parella visita la noia, que viu a la ciutat. No pregunten al saber que també jo estic de visita.
.
Seguim dibuixant la península, a la recerca de l'empremta de Bizanci. Fixo la mirada en les senyalitzacions de la carretera, alguna cosa em diu que el copilot no està al cas. No sé si es el contexto el que cambia o es mi percepción de las cosas, pero todo se me está haciendo bastante extraño. Hemos coincidido con estos catalanes en el almuerzo y yo ya no sabía si podía dirigirme a ellos en castellano, si me iban a mirar mal o qué. ¿Por qué tuviste que decir que soy madrileño? Responc que les coses no són pas tan diferents, que fa dotze, quinze, vint anys, els temes ja eren els mateixos; que potser ell no ho recorda, o potser no hi havia parat gaire atenció; que de cop i volta sembla que tothom n'està tan cansat d'aquests temes, però que nosaltres fa molt de temps que ens veiem abocats a pensar-hi, a parlar-ne. Penso, mentre segueixo conduint, que els instants que ell ha dubtat, abans de badar boca al restaurant, si utilitzar el català bàsic que encara aprèn, o bé parlar en castellà, aquests instants que li han dolgut, per sorprenents, per innecessaris, penso que en mí es multipliquen al llarg de mesos i d'anys, a Barcelona, a Madrid, cada vegada que dubto en la interpretació que es dóna al fet de ser catalana. Però aquesta és la conversa que ens duu una i altra vegada per una carretera sinuosa de senyalitzacions confoses que més val obviar. I també jo m'he adonat que la curiositat en els nostres interlocutors casuals s'ha fet patent, malgrat no vulguessin manifestar-la, arran de saber-lo madrileny.
.
Seguim el nostre camí, cercant història, paisatges i claus per comprendre. Capbussats en les pàgines de llibres imprescindibles i avançant en la ruta de les nostres converses.
.

porc tendre i lluna plena (títol provisional)

Després de mes i mig (l'un) i de setmanes (l'altra) habitant transitòriament en una petita ciutat de conte, que s'acaba abans no es pugui intuir cap argument, l'arribada a la capital de l'estat veí va suposar una alenada d'aire fresc.

.

L'entrada a la ciutat, les vies ràpides, els barris desangelats, els edificis d'oficines, transmetien ja una curiosa familiaritat. Un cop al centre urbà, el pes de l'aire humit, els surtidors de les fonts, envoltades d'ombres arbòries que resultava temptador reconèixer i una determinada disposició urbanística, multiplicaven la satisfacció de l'experiència urbana.

.

Durant el sopar amb un company que és a la ciutat des de fa mes i escaig, comentàvem divertits la vocació del jove país, constitucionalment reconeguda, de ser mediterrani i centre-europeu. La sobreposició d'identitat, emprempta i horitzó em va semblar, però, menys subtil del que els meus acompanyants semblaven suggerir. Acabat el sopar, el primer àpat gastronòmicament assenyalat de l'estiu, vam deixar la terrassa del restaurant, discretament elegant, amagada a la falda d'un dels turons de la ciutat. En el descens ens vam deixar guiar en una ruta que ens descobria petjades i racons amarats de lluna plena i vam descobrir en el company (l'un) i en el conegut casual (l'altra) un conversador afable i intel.ligent.

.

En el punt d'intersecció del centre històric i el primer eixample de la ciutat, la referència a la recent capitalitat de la ciutat, que fins no fa gaire era la segona ciutat d'un estat que ja no existeix, em va fer prendre novament consciència de la subtil conexió que sembla donar-se, gairebé sempre, entre les ciutats que, a falta de capitalejar, defineixen la seva personalitat i aparença enaltint atributs que en altres podrien passar desapercebuts o podrien ser, senzillament, menystinguts.

.

Arribar de part de vespre a un nou indret permet descobrir-lo dues vegades: el mateix vespre en arribar i l'endemà al despertar-hi. En aquesta ocasió, però, la familiaritat urbana, la satisfacció gastronòmica i l'amistat tot just estrenada van arrodonir talment la vetllada que l'endemà vam marxar de bon matí, tot just haver despertat, amb el regal de la ciutat sota la lluna plena i la certesa que tard o d'hora hi tornarem.

.