Torns al volant

La darrera etapa de la nostra petita i intensa escapada al país veí, a la recerca d'història, paisatges i claus per comprendre realitats, canvis, esplendors i atrocitats, ens troba en una petita però bulliciosa ciutat a l'extrem d'una península farcida de restes arqueològiques, turistes amb ganes de mar i nadius poc proclius al peatge de cordialitat que es creuria necessari per desenvolupar una economia basada en aquest sector.
.
Molts kilòmetres en pocs dies, incògnites que no acabem de resoldre ni acompanyats pel millor llibre de viatge per aquest viatge i la certesa d'avançar en kilòmetres i en preguntes, cada vegada més encertada la ruta, la d'asfalt i la dels nostre interrogants.
.
En la petita però bulliciosa ciutat a l'extrem de la península que en temps va ser part d'imperis, regnes, dictadures i règims d'aquí i d'allà, dinem en un restaurant una mica apartat del centre. Goita què mengen aquests, fa bona pinta, no? Una parella i una noia. Si, està prou bo, la veritat, responc. No són els primers catalans que trobem, però trobar-nos fora del circuït estrictament turístic i la proximitat a la qual dinarem, fa inevitable el diàleg. No ens allarguem massa, tots tenim gana; ells encara han de seure i demanar i nosaltres, amb la teca ja al davant, tampoc no volem allargar-nos. La trobada és cordial però continguda. Sou gironins? - De Ripoll. Vosaltres? - Jo de Barcelona, ell de Madrid. Amb prou feines acabem d'aclarir què ens ha dut fins allà. La parella visita la noia, que viu a la ciutat. No pregunten al saber que també jo estic de visita.
.
Seguim dibuixant la península, a la recerca de l'empremta de Bizanci. Fixo la mirada en les senyalitzacions de la carretera, alguna cosa em diu que el copilot no està al cas. No sé si es el contexto el que cambia o es mi percepción de las cosas, pero todo se me está haciendo bastante extraño. Hemos coincidido con estos catalanes en el almuerzo y yo ya no sabía si podía dirigirme a ellos en castellano, si me iban a mirar mal o qué. ¿Por qué tuviste que decir que soy madrileño? Responc que les coses no són pas tan diferents, que fa dotze, quinze, vint anys, els temes ja eren els mateixos; que potser ell no ho recorda, o potser no hi havia parat gaire atenció; que de cop i volta sembla que tothom n'està tan cansat d'aquests temes, però que nosaltres fa molt de temps que ens veiem abocats a pensar-hi, a parlar-ne. Penso, mentre segueixo conduint, que els instants que ell ha dubtat, abans de badar boca al restaurant, si utilitzar el català bàsic que encara aprèn, o bé parlar en castellà, aquests instants que li han dolgut, per sorprenents, per innecessaris, penso que en mí es multipliquen al llarg de mesos i d'anys, a Barcelona, a Madrid, cada vegada que dubto en la interpretació que es dóna al fet de ser catalana. Però aquesta és la conversa que ens duu una i altra vegada per una carretera sinuosa de senyalitzacions confoses que més val obviar. I també jo m'he adonat que la curiositat en els nostres interlocutors casuals s'ha fet patent, malgrat no vulguessin manifestar-la, arran de saber-lo madrileny.
.
Seguim el nostre camí, cercant història, paisatges i claus per comprendre. Capbussats en les pàgines de llibres imprescindibles i avançant en la ruta de les nostres converses.
.