A Madrid (gairebé) tothom desitja i envia abrazos. Per telèfon, per correu electrònic, fins i tot de viva veu, en persona. Especialment en l'àmbit laboral. Persones a qui potser no s'ha vist ni conegut mai en persona, o amb qui la cadència y to del tracte no convidarien, d'entrada, a grans afectes (sincers).
Segueixo amb la idea, potser equivocada (ja em corregireu si fos el cas) que a casa tendim a passar del formalisme estricte a regalar-nos salutacions (siguin eixutes o bé cordials). I només en cas que hi hagi una confiança més fonamentada (bé sigui en el tracte quotidià, bé sigui en la intensitat d'experiències compartides) ens endinsem en expressions més afectuoses i personalitzades. Tot i que tendim, potser, a enviar petons. Si, el català potser ens fa més generosos en petons (un petó, un petó gros, molts petons o un petonet) que en abraçades.
Potser només reflecteix el costum d'aquests darrers anys, en els quals tots ens petonegem d'inèrcia; amb companys, veïns, amics; una trobada casual en ple carrer, dos petons un hola-què-tal i apa-adèu-que-vagi-bé; però els petons que no faltin. Fins i tot per duplicat, en veure'ns i en acomiadar-nos. Malgrat la trobada no hagi sobrepassat els 2'17". Uns llavis, sovint fugissers, tímids, que fan com si cerquessin un rostre que amaga la mirada, un contacte que a penes es produeix, ni tàctil ni visual; la diferència qualitativa l'aporta la mà que dóna uns copets afectuosos al braç. Smuacks-Smuacks / hola-adèu. Pura inèrcia, en tantes ocasions!
Però abraçar-nos, el què se'n diu abraçar-nos... no es pot pas dir que ens abracem amb qualsevol. Deixar-se en braços d'un altre, ser conscient de qui envolten els nostres, i una marea d'informació no sol·licitada que ens envaeix (el ritme d'una respiració a cau d'orella, el tacte d'un abric, nou, gastat, suau o aspre, el joc d'aromes que ens relaten tot un dia de vida...). La intensitat d'aquest apropament no pot ser més que intencionat, sincer, generós. Embrasser, diuen francesos com a compendi d'afectuositat i recerca de proximitat; besar, abraçar, un mot tot ho abarca. Un abraç, regalen valencians, amb una sonoritat contundent que admira, dins el fluir amorosit, gairebé meliflu de la parla mediterrània.
Una abraçada manté, per a mí, el sentit d'apropament conscient, volgut. I, sigui presencial o proclamat, manté el sentit generós de la reciprocitat de la recerca d'aixopluc i de l'oferiment sincer d'acollida.
Una abraçada.
Segueixo amb la idea, potser equivocada (ja em corregireu si fos el cas) que a casa tendim a passar del formalisme estricte a regalar-nos salutacions (siguin eixutes o bé cordials). I només en cas que hi hagi una confiança més fonamentada (bé sigui en el tracte quotidià, bé sigui en la intensitat d'experiències compartides) ens endinsem en expressions més afectuoses i personalitzades. Tot i que tendim, potser, a enviar petons. Si, el català potser ens fa més generosos en petons (un petó, un petó gros, molts petons o un petonet) que en abraçades.
Potser només reflecteix el costum d'aquests darrers anys, en els quals tots ens petonegem d'inèrcia; amb companys, veïns, amics; una trobada casual en ple carrer, dos petons un hola-què-tal i apa-adèu-que-vagi-bé; però els petons que no faltin. Fins i tot per duplicat, en veure'ns i en acomiadar-nos. Malgrat la trobada no hagi sobrepassat els 2'17". Uns llavis, sovint fugissers, tímids, que fan com si cerquessin un rostre que amaga la mirada, un contacte que a penes es produeix, ni tàctil ni visual; la diferència qualitativa l'aporta la mà que dóna uns copets afectuosos al braç. Smuacks-Smuacks / hola-adèu. Pura inèrcia, en tantes ocasions!
Però abraçar-nos, el què se'n diu abraçar-nos... no es pot pas dir que ens abracem amb qualsevol. Deixar-se en braços d'un altre, ser conscient de qui envolten els nostres, i una marea d'informació no sol·licitada que ens envaeix (el ritme d'una respiració a cau d'orella, el tacte d'un abric, nou, gastat, suau o aspre, el joc d'aromes que ens relaten tot un dia de vida...). La intensitat d'aquest apropament no pot ser més que intencionat, sincer, generós. Embrasser, diuen francesos com a compendi d'afectuositat i recerca de proximitat; besar, abraçar, un mot tot ho abarca. Un abraç, regalen valencians, amb una sonoritat contundent que admira, dins el fluir amorosit, gairebé meliflu de la parla mediterrània.
Una abraçada manté, per a mí, el sentit d'apropament conscient, volgut. I, sigui presencial o proclamat, manté el sentit generós de la reciprocitat de la recerca d'aixopluc i de l'oferiment sincer d'acollida.
Una abraçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada