Al meu barri hi ha alguna galeria d'art, molts restaurants, el ateneno de madrid, uns quants bars (d'entre el quals alguna bodega on serveixen "vermut de grifo"), un actor català que fa anys que viu a la capital, la seu de l'església de la cienciologia, un veí pintoresc que increpa els taxistes que circulen pels carrers ja peatonalitzats, un parell de places petites, una de gran i molt concorreguda, no gaires kioscs de premsa, un regidor socialista, els seus rínxols sense moviment i el seu marit, botigues de queviures regentades per xinesos. I, també, una estrella i un geperut.
.
L'estrella del meu barri sempre va sola i mai no somriu. Sempre en trànsit. En bicicleta. O damunt uns patins. O passejant indolent. A vegades, amb un galg, tot costelles. A vegades, el galg, vestit amb peces de roba inversemblants, de conjunt amb la seva estrafolària i admirada mestressa. Sembla no fer res més que anar d'una banda (desconeguda) a una altra (també ignota). Lluïnt el seu pentinat impossible de llargs i curts i de cabells de color de rosa. Alçant-se damunt uns talons inclements i daurats. Reivindicant no se sap ben bé quin temps, quina moda, ni quin res. Sempre en trànsit. No se la veu mai entrar o sortir de cap cafè, ni llegir el diari en un banc de la plaça, ni dur bosses de la xino-botiga mér propera. Senzillament, és al carrer. Amb gest apressat, però. I enlluerna els carrers amb el seu misteri. Misteri insòlit en algú tan jove. Un dia un iaio agosarat se li atansa i li diu eres la chica más guapa del barrio...! i ella no canvia el pas, ni modifica la seva trajectòria. En deixar el iaio enrere, que es queda palplantat admirant-la mentre s'allunya, ella alça els ulls enlaire i, en un gest de displicència, gairebé d'enuig, torça els llavis diagonalment cap abaix. Un altre dia, recorre un carrer a tota velocitat damunt una bicicleta vella i, on duu el cabells més curts, un parell de margarides subjectades amb un clip. Dues dependentes que netegen astènicament els vidres d'un aparador la segueixen amb la mirada i la fugacitat del seu pas queda contrarestada pels comentaris sobtadament vigorosos de les dependentes; "¿y has visto el vestido blanco tan precioso que llevaba hoy?"
.
Al barri hi viu, també, un geperut. Molt, molt, molt geperut. Camina, ell si, amb bosses de queviures, en unes rutines diàries que es van fent familiars. A vegades, seu en algun banc de la plaça on potser s'atura a mirar l'obra d'algun pintor en execució. Propòsit coratjós; la seva càrrega irrenunciable l'obliga a caminar mirant ben bé allà on trepitja. Passejades de monòtones llambordes. Tanmateix, indefugible el pes addicional de les mirades estupefactes dels transeünts. Impossible no sentir-les. Curiosa atracció -morbosa, esglaiada o compasiva- la que exerceix a la mirada el geperut dins el seu perpetu abric beige (fet a mida; impossible que cap peça de confecció pogués ni tan sols posar-se-la). Ningú no se li atansa ni comenta res al seu pas. Imatge de dolor, de barbàrie física i isolament humà.
.
El meu barri. Curiós pensar que, d'una o altra manera, jo també ja en formo part.
.
.
L'estrella del meu barri sempre va sola i mai no somriu. Sempre en trànsit. En bicicleta. O damunt uns patins. O passejant indolent. A vegades, amb un galg, tot costelles. A vegades, el galg, vestit amb peces de roba inversemblants, de conjunt amb la seva estrafolària i admirada mestressa. Sembla no fer res més que anar d'una banda (desconeguda) a una altra (també ignota). Lluïnt el seu pentinat impossible de llargs i curts i de cabells de color de rosa. Alçant-se damunt uns talons inclements i daurats. Reivindicant no se sap ben bé quin temps, quina moda, ni quin res. Sempre en trànsit. No se la veu mai entrar o sortir de cap cafè, ni llegir el diari en un banc de la plaça, ni dur bosses de la xino-botiga mér propera. Senzillament, és al carrer. Amb gest apressat, però. I enlluerna els carrers amb el seu misteri. Misteri insòlit en algú tan jove. Un dia un iaio agosarat se li atansa i li diu eres la chica más guapa del barrio...! i ella no canvia el pas, ni modifica la seva trajectòria. En deixar el iaio enrere, que es queda palplantat admirant-la mentre s'allunya, ella alça els ulls enlaire i, en un gest de displicència, gairebé d'enuig, torça els llavis diagonalment cap abaix. Un altre dia, recorre un carrer a tota velocitat damunt una bicicleta vella i, on duu el cabells més curts, un parell de margarides subjectades amb un clip. Dues dependentes que netegen astènicament els vidres d'un aparador la segueixen amb la mirada i la fugacitat del seu pas queda contrarestada pels comentaris sobtadament vigorosos de les dependentes; "¿y has visto el vestido blanco tan precioso que llevaba hoy?"
.
Al barri hi viu, també, un geperut. Molt, molt, molt geperut. Camina, ell si, amb bosses de queviures, en unes rutines diàries que es van fent familiars. A vegades, seu en algun banc de la plaça on potser s'atura a mirar l'obra d'algun pintor en execució. Propòsit coratjós; la seva càrrega irrenunciable l'obliga a caminar mirant ben bé allà on trepitja. Passejades de monòtones llambordes. Tanmateix, indefugible el pes addicional de les mirades estupefactes dels transeünts. Impossible no sentir-les. Curiosa atracció -morbosa, esglaiada o compasiva- la que exerceix a la mirada el geperut dins el seu perpetu abric beige (fet a mida; impossible que cap peça de confecció pogués ni tan sols posar-se-la). Ningú no se li atansa ni comenta res al seu pas. Imatge de dolor, de barbàrie física i isolament humà.
.
El meu barri. Curiós pensar que, d'una o altra manera, jo també ja en formo part.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada