Doncs si, es veu que el reial Madrid ha guanyat la lliga. I jo que visc a la vora de la Cibeles, i un enrenou... el què més atabala, però, vivint en unes golfes, són els helicòpters (gairebé més que la setmana passada, quan aquí a les Corts commemoraven el 30 aniversari de les primeres eleccions democràtiques i durant tres dies el barri va estar pràcticament blindat; imposicions del moment). Així que vaig acabar per anar a Cibeles. Pas que havia de celebrar res, jo. Però fet i fet, em venia de gust tornar a estirar les cames i, ja de passada, veure què s'hi respirava allà.
Algú, per telèfon, em pregunta que si "molts peperus?", i jo que responc "molts madrilenyus". Ja és això. Ben bé com a tot arreu; joves, parelles, famílies, molts turistes; banderes, no gaires (i pajarracus cap). Sobretot bufandes i samarretes de l'equip. Molta escenografia, molts equips de televisió i molts llums i colors a la Casa de Correos i molta música (des de clàssics de la Movida a clàssics de U2). I molts madrilenys de nova fornada contents de poder estar contents.
En tres ocasions van desfilar davant d'on jo era una dotzena de policies amb kit antidisturbis complet. Vaig pensar que el sol fet d'anar desfilant enmig la multitud que ja es congrebava per allà ja resultava prou intimidatori. Avui he sentit a la ràdio, però, que tanmateix, i com és habitual, al final va haver-hi alguns aldarulls. De fet, cap a quarts d'una van començar a arribar grups, petits i fins i tot individus sols, amb ganes de gresca, ja entonadets. L'ambient general va lliscar un grau més cap a la manca de contenció. En aquest punt, vaig adonar-me que ja no era a l'extrem de la taca humana que allà s'aplegava, sinó que havia quedat enmig d'una marea creixent. Algunes cares desencaixades d'individus estranyament exaltats, tres bengales una mica més enllà i, també, la manca d'empatia amb aquell estat d'eufòria col·lectiu, barrejada amb un atac de son que vaig aventurar que seria a prova d'helicòpters, em van convèncer per marxar ja cap a casa.
Ja els saludarem un altre dia, els nois aquests que empaiten una pilota i encenen passions. O no.
Algú, per telèfon, em pregunta que si "molts peperus?", i jo que responc "molts madrilenyus". Ja és això. Ben bé com a tot arreu; joves, parelles, famílies, molts turistes; banderes, no gaires (i pajarracus cap). Sobretot bufandes i samarretes de l'equip. Molta escenografia, molts equips de televisió i molts llums i colors a la Casa de Correos i molta música (des de clàssics de la Movida a clàssics de U2). I molts madrilenys de nova fornada contents de poder estar contents.
En tres ocasions van desfilar davant d'on jo era una dotzena de policies amb kit antidisturbis complet. Vaig pensar que el sol fet d'anar desfilant enmig la multitud que ja es congrebava per allà ja resultava prou intimidatori. Avui he sentit a la ràdio, però, que tanmateix, i com és habitual, al final va haver-hi alguns aldarulls. De fet, cap a quarts d'una van començar a arribar grups, petits i fins i tot individus sols, amb ganes de gresca, ja entonadets. L'ambient general va lliscar un grau més cap a la manca de contenció. En aquest punt, vaig adonar-me que ja no era a l'extrem de la taca humana que allà s'aplegava, sinó que havia quedat enmig d'una marea creixent. Algunes cares desencaixades d'individus estranyament exaltats, tres bengales una mica més enllà i, també, la manca d'empatia amb aquell estat d'eufòria col·lectiu, barrejada amb un atac de son que vaig aventurar que seria a prova d'helicòpters, em van convèncer per marxar ja cap a casa.
Ja els saludarem un altre dia, els nois aquests que empaiten una pilota i encenen passions. O no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada