5/2/08

Flors de febrer

Ella caminava d’esma, sense ganes d’arribar a casa, sense destí alternatiu, vespre endins. La respiració li accelerava el pas. Els ulls brillants, de fred o de neguit, i tots els dubtes del món ofegant-li la gola. Es va deturar en un semàfor. Va mirar la Puerta de Alcalá, allà a tocar. Mai no deixava de mirar-se-la en passar. Aquesta vegada, més que mirar-se-la es va quedar badant. Capficada i distreta, va trigar uns segons a reaccionar: algú li estava adreçant la paraula. Un moment, un moment si us plau; no havia arribat a temps d'agafar-se a l’inici de la frase i els pensaments desendreçats no li permetien reprendre el fil del què passava al seu voltant. Li va costar fins i tot identificar la llengua en la qual li parlava. Amb un interrogant dibuixat a la cara, va demanar que li repetís la pregunta.

Ell voltava per la ciutat des de feia una parell de dies. Havia recorregut tots els punts assenyalats en la seva guia i, tossut, es negava a acceptar que les setmanes acumulades de viatge mermaven les ganes de seguir descobrint nous indrets. Se sabia en la darrera parada abans d’emprendre el camí de retorn. El seu primer viatge tot sol. Un munt de països i ciutats en tres setmanes -Europa no es veu pas tan gran des de l’altra banda de l’Atlàntic- amb l’esperança de trobar respostes, o la força per formular-se preguntes -les que defugia a casa- en algun país remot.

Que si coneixia algun lloc no massa turístic on poder sopar? Quan ella va comprendre la pregunta encara va necessitar uns segons per respondre. Als neguits de la jornada i als dubtes que arrossegava s’hi sumanava el desconeixement de la ciutat. L’interlocutor se la mirava serè, sense mostrar estranyesa per la manca de coherència de les paraules d’ella, que s'entestava en donar un bon consell al viatger solitari. Ell no l’apressava pas; més aviat semblava feliç de mantenir un simulacre de conversa després de setmanes de diàlegs fugaços, restringits la majoria al terreny de les transaccions quotidianes.

Ella necessitava temps per pensar en una bona opció, volia estalviar-li la frustració del turista que se sap a dues passes d’un bon lloc, però sense saber en quina direcció fer-les. I li va proposar que caminessin plegats; tot el què ella coneixia en aquell moment estava en el trajecte que havia de recórrer. Ell va acceptar de bon grat l’oferiment de passejada improvisada. Anaven xerrant, ara ja fluïdament, i la invitació per sopar plegats no es va fer esperar. Cap dels dos tenia res millor a fer. Cap dels dos tenia ningú més en aquella ciutat.

A taula van prendre consciència, finalment, que seien davant un desconegut. S’observaven encuriosits. Dos rostres que descobrien nous gestos, matisos i encants en cada paraula. Un punt de nerviosisme gairebé anecdòtic. La trobada, la passejada, la conversa, el sopar, tot s’esdevenia amb naturalitat, sense impostació, sense finalitat. El què hauria pogut ser la repetició de la conversa tipus entre dues nacionalitats estranyes unides per afinitat generacional i mobilitat vocacional, va ser una familiaritat essencialista, teixida en subtileses. Res no els obligava a ser allà ni a ser qui eren. En aquesta complicitat van nedar aquells dies.

Era el final d’un viatge. El comiat, present des del primer moment, s’apropava. Va ser. Havia estat. Però en el darrer moment, quan encara duien el comiat dibuixat al rostre, i el temps embestia, ell va tornar a aparèixer. Li va dur flors. En aquells minuts robats a tota previsió es van fondre en una abraçada llarga, càlida i sincera. Una abraçada que valia per tota una ciutat.


Molt abans que arribés un nou febrer, la Puerta de Alcalá era ja testimoni còmplice d’altres històries que parlaven amb accent local i prometien no perdre’s en la boira del record.

Algun dia, en obrir un llibre, ella trobava unes flors seques que mai no deixaven de sorprendre-la. Com les trobades fortuïtes i afortunades. Com un xiuxiueig a cau d’orella. Una promesa d’amistat.

Una porta cap al què havia de ser la seva vida en aquella ciutat.




4 comentaris:

Anònim ha dit...

Que bonic! Ja en fa un any de tot això?clers

... ha dit...

Sí, Clers... Gairebé fa un any.
Ja veus...!

Marta Noviembre ha dit...

Què maco, nina!

Ei, tinc al cap passar-te a veure, no ho oblido, acabo de tornar de Barna, m'he allargat més del que em pensava. Aquesta setmana et planto sens falta un petonarro enorme al front!

Mua!

Anònim ha dit...

Tendre i esplèndid, com sempre...I molt millor que el Wiesenthal