4/4/08

gran

Quan el dia és assoleiat, Manuel Alexandre s'acosta al Círculo per llegir la premsa. Fa el gest de cedir el pas al coincidir amb algú a la porta de la biblioteca (indefectiblement, un opositor), però l'instint de gairebé tothom és deixar passar la figura d'aquest senyor gran que tothom reconeix i mira amb respecte i que, malgrat els anys, manté formes i maneres i arrossega l'atractiu quotidià i discret dels supervivents.
.
Un dia, amb el diari estès damunt un dels pupitres, llegia amb l'abric i la gorra posada, suposadament immune a la calefacció inclement. Les parpelles se li aclucaven, el coll es vencia endavant, però lliurava una batalla aferrissada a la somnolència dels anys. De cop va sorprendre el silenci de la biblioteca: ¡Que me duermo! ¡Que me duermo! ¡Que me aburro! va exclamar prou alarmat per a despertar-se. Calia seguir en guàrdia contra el sopor de l'avorriment.
.
Ahir llegia el diari de sempre en una de les butaques que, junt amb dues tauletes baixes de marbre, hi ha davant un finestral, al centre de la sala. Amb l'abric i la gorra posada. Va enllestir la lectura ben despert. Àgil, es va aixecar, va llençar el diari al capdamunt del taulell d'on s'agafen. Va arribar a la porta. Ritual de pase, pase, por favor amb una opositora. Però no va haver posat un peu fora, que ja tornava a entrar. Va desfer el camí fins la butaca, va agafar el bastó i, lentament, amb el pes d'un avorriment sense treva, va encaminar-se novament fins la porta.
.