1 de maig, dijous. 2 de maig, divendres. Cap de setmana. El 2, pont. A la Comunidad de Madrid pont no, festa. Enguany, a més, commemoració del bicentenari de la revolta del 2 de maig de 1808. El poble de Madrid (i de Móstoles) aixecat(s) en armes contra l'exèrcit francès.
.
A la premsa, predomini de la versió dels fets que ha donat recentment Arturo Pérez-Reverte, en el sentit que allò exepcional va ser que els ciutadans (no els burgesos, ni els nobles, ni els militars, sinó el poble) es llancès al carrer a lluitar. En plan bèstia (amb navalles, a queixalades fins i tot). També s’ha explicat (Reverte i diaris de tot color) que, amb aquesta rebelió contra els excessos de les tropes franceses i amb la guerra de la independència que va seguir (iniciada potser per les gestes d'una ràbia arrauxada però poc orientada), es va enterrar el liberalisme i es va lliurar la corona a Ferran VII. I així es va tornar a l’absolutisme.
.
Aquests dies, més que el orgullo patrio, s'ha reivindicat la genialitat de Goya, que va plasmar els fets amb distància de cronista (ell, que ideològicament era més aviat afrancesat) i amb una modernitat artística excepcional. I també hi ha hagut espai per recordar la malaguanyada Constitució de Cadis, la Pepa (al Cel-sia).
.
També han estat dies de descoberta. Grups, parelles i famílies de catalans contents com nens amb tren nou es llancen a descobrir Madrid. Potser sí que, raíl a raíl, canviaran els mapes. De moment semblen estar canviant només per fer més curta la distància d'allà cap aquí. En ambdós sentits del trajecte els vagons van plens, sobretot, de catalans. Potser no és per manca d'interés. Potser ni tan sols per recança o excès de temor. Potser, senzillament, és que els madrilenys ja fa temps que en tenen, d'AVE i no estan sota l'efecte de la novetat.
.
Més enllà de vies i camins, i passades les primeres reticències, ens agradem. I si grups, parelles i famílies de catalans han campat satisfets per ací aquests dies de pont, els madrilenys han gaudit desacomplexadament d'una programació lúdico-cultural commemorativa del bicentenari del 2 de mayo protagonitzada per la Fura dels Baus, Josep M. Pou i Carles Canut, així com per consins germans com Sol Picó i Carles Santos.
.
La distància, per rellegir la història. Els trens, per apropar ciutats. Les festes per agradar-nos, tots plegats, una mica més.
1 comentari:
Les tardes de primavera tenen tot això, aquesta hora en la que el sol devalla i es crea aquesta falsa impressió d'immobilitat, on tot és possible, on Madrid no sembla pas tan distant de Barcelona, on les persones tenen més coses en comú que no pas diferències -ni tanseval culturals, ni lingüístiques, ni generacionals...-, i on els ocells són capaços de fer prevaldre el seu cant fins i tot per sobre de la contaminació acústica de la gran ciutat... ¿De qui parlem, de Madrid, de Barcelona...? Tanseval, de qualsevol gran ciutat del món, d'aquest món desenvolupat i privilegiat on, en aquesta mateixa hora màgica, sona el telèfon de casa i algú et diu que algú qui estimes, algú molt proper, ho està passant malament, potser li han detectat aquella enfermetat que tots temíem i no volíem pensar que fos certa, i et quedes així, mirant per la finestra, i els ocells segueixen cantant, i el crit juganer dels nens s'agermana amb el so de la polució acústica, i els núvols es fan més blancs i fins i tot daurats perquè el sol segueix devallant... I et preguntes què és el temps, i què són les coses, però sobre tot, et preguntes quin sentit tenen les rivalitats, i com perdem el temps disfrutant de les divergències i competències quan hi ha tantes coses que ens agermanen... Aquesta hora sempiterna i quieta, màgica i innocent alhora... I de sobte, tornes a aquella infància que creies oblidada, però et ve tot d'un cop, com una impressió que ofega el teu plor reprimit...
Potser, simplement, perquè som humans, hi ha moments, tardes i hores que no se'ns esborren de la memòria...
I deia Vicent Andrés Estellés:
"... hi ha certs moments que ajunta com no ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses."
HI ha una infància i una adolescència de les que som deutors, encara que pensem que les hem oblidades... Tants de cops les tardes de primavera ens han sorprés amb el seu mateix somriure, amb la seva invitació a la vida...
I un tarda de primavera resumeix la primavera sencera... I em ve el record d'una primavera a la terrassa d'un pis de Barcelona, dirigint al teu costat una imaginària orquestra que sona en un disc de vinil i que interpreta el concert nº 1 per piano i orquetra de Chopin. I saltant per sobre dels sofàs, es desfullava el secret de tot el nostre futur...
I ara que ja estem en aquest futur, entenc, en silenci, el sentit de tots aquells moments, i els agraeixo el que em van ensenyar i el que em van permetre viure i aprendre al costat dels meus germans. Us estimo.
:-)
Publica un comentari a l'entrada