8/8/08

¿Cena de alto copete? ¡No te metas en estos bretes!

L'arrencada habitual en les converses d'aquests darrers mesos es produïa, aquesta vegada, lluny de Madrid: Me encanta Barcelona, estuve hacepoco y, la verdad, estupenda. L'amfitriona prosseguia i jo, en la meva condicio d'acompanyant (florero?), somreia i assentia mentre esperava que l'atenció se centrés en algu altre. No sé qué dice la gente de que cómo están las cosas porque, la verdad, nadie me habló en catalán en ningún momento (somriure glaçat). Después de los postres hablaremos de Cataluña. Davant aquest anunci, tot just iniciar-se l'aperitiu, vaig renunciar al champagne, que era excel·lent, i al vi que va acompanyar el sopar. Una llàstima, la veritat.
.
Ja a taula vaig fer esforços per camuflar-me darrere un canelobre gegantí, però el nombre de convidats era reduït i resultava impossible passar desapercebuda. L'amfitriona estirava el coll des de l'altra banda del canelobre per comprovar la meva (mal)destresa amb l'instrumental gastronòmic i jo somreia, tan angelicalment com podia, i refrenava l'impuls de buidar la copa de vi d'una glopada. L'estiu, sumat al caràcter no oficial del convit, va estirar els temps de beure i menjar i de cordial foc creuat, ara en anglès, ara en francès, ara en espanyol, entre l'heterogènia companyia.
.
Cafè i copa al jardí. Cap canelobre protector a la vista. I les postres ja les havíem deixat enrere. Els convidats vam seure espontàniament aquí i allà; l'amfitriona al meu costat. La resta, en albirar el gir que donaria tard o d'hora la conversa, se'n van desentendre, potser avorrits, i van abandonar-se a qüestions més prosàiques i pròpies d'una trobada com aquella. La derivació de la conversa va ser gradual. Dins el meu cap sonava El Hombre y la Tierra mentre m'aferrava al got d'aigua intentant oblidar el gin tonic al qual havia renunciat (i que em venia més de gust que cap altra cosa en aquell moment). Vaig respondre amablement el test 'i-tu-d'on-surts?', tot un clàssic a aquestes alçades i finalment va abordar el tema. Encara vaig poder seguir somrient mentre escoltava amablement com, qui unes hores abans deia que Barcelona está estupenda, ara pretenia refregar-me l'exit de Valencia davant una Barcelona que languidece. Vaig seguir somrient quan, ja a la porta, acomiadant-se de tots els convidats, seguia adreçant-se a mi i repetia que Catalunya pagaria les conseqüències de gastarse el dinero en cosas sin importancia. Ja dins el cotxe encara resonava el profètic ya pagará las consecuenias, ya, que va acomiadar la deliciosa vetllada.
.
Avui brindaré amb un gin tonic ben merescut.
.
ps Val a dir que gairebé totes les respostes que, en la meva condició de florero, em vaig empassar les va donar un gallardo madrileño.