Quan algun madrileny em pregunta per Frankfurt, abans del nom de la ciutat sol situar-s'hi un lo que pasó en o bé un el problema de. I la meva resposta -sempre m'agafen per sorpresa, sembla mentida- sol ser o un pero ¿qué pasó en Frankfurt? o bé un ¿qué problema?. Jo, quan pregunto els madrilenys per frankfurt, penso en saltxitxes.
D'ençà que vaig arribar, periòdicament tinc un atac d'enyorança dels soparets improvisats al frankfurt Pedralbes, el mític entre els mítics, a peu de cotxe, poc més que una aturada per engolir un parell de panets anegats de ketchup i mostassa groga, envoltats d'altres cotxes aturats al xamfrà i d'altres conductors victoriosos, després de batallar en una barra atapeïda, d'aguantar estoicament la fumera de la planxa i el geni dels cambrers. També firmaria per un dels sopars al frankfurt de Gran de Gràcia, que és menys tumultuós, ofereix un ventall més extens d'opcions càrniques i el local convida més a estar-s'hi. A més, aquesta opció solia anar acompanyada -abans o després- d'una sessió als Verdi.
Doncs bé, estic convençuda que en aquesta ciutat, gran i farcida d'opcions, hi trobaré, tard o d'hora un equivalent. Però, de moment, no me'n surto.
La primera vegada que vaig preguntar on podia menjar un frankfurt, davant la cara d'astorament del meu interlocutor, vaig acabar definint-ho com esas salchichas asquerosas de color rosa-anaranjado que algunas leyendas urbanas e infantiles aseguran que están hechas con restos de carne de dudosa procedencia... La cara d'astorament, davant el delit amb el qual jo demanava on podia menjar-ne, encara va ser major.
Davant la meva insistència -frankfurt-frankfurt-frankfurt!- un dia en van dur a sopar a l'Edelweiss, un restaurant alemany que va obrir el 1929 o el 1943 -corren diferents versions-. Un clàssic també en quant a decoració -plafons de fusta fosca, estovalles blanques de cotó, cortines arreu-, cambrers -amb jaqueta blanca i corbata de llaç negre- i comensals -cap per sota dels cinquanta-. Hi serveixen un chucrut excel·lent i una molt bona selecció de carns. Un ensurt de factura i ni rastre del meu frankfurt! En ple àpat vaig localitzar una saltxitxa d'aspecte similar a la que jo buscava -tot i que el seu aspecte era molt menys sospitós-. La vaig assenyalar tot dient ¿ves? algo como esa salchicha, pero en un panecillo, con mucho ketchup y mucha mostaza . -¡Aaaaah! ¡Tú quieres un 'perrito caliente'...!
Solventat el desajustament lingüístic, la meva recerca va prendre una nova dimensió. Al cap de poc, un migdia vaig trobar un establiment en el qual només se serveixen hot dogs. M'hi vaig abraonar. No vaig arribar ni a seure a la barra; en menys de dos minuts m'havia cruspit el panet. Però la decoració pretesament evocadora dels U.S.A.-anys 50, els panets flonjos, tipus industrial, la salsa Chicago, l'absència d'efluvis de la planxa i, fins i tot, la manca de parroquians, em van fer anhelar encara més els locals autènticament setenteros, les lletres gòtiques negres sobre fons groc del cartell i fins i tot la dèria d'oferir tan sols tovallonets minúsculs de paper de capa simple, sempre insuficients.
Aquí qui té problemes amb frankfurt sóc jo.
3 comentaris:
Oh! El Frankfurt Pedralbes!Quin gran establiment. Vaig estar anant-hi cada divendres (si no marxàvem de BCN al cap de setmana) durant 6 o 7 anys! Era el pre-cine. I en recordo encara la primera vegada... Abans d'anar a la primera festa universitària (de periodisme) recent arribada a la capital! me'n vaig menjar tres (que al cap de bastantes hores l'excés de cervesa em va fer treure, quina llàstima!)i donat el moment Gracita Morales que estava vivint aquells dies em va semblar qui sap el què! Doncs bé, a partir d'aquí, primer amb el meu Polo blaumarí, aparcat de mala manera, i després amb la moto (quina comoditat!no haver de tenir l'ull girat cap fora tota l'estona!)es va convertir en una activitat més de la setmana. I molt característic en nosaltres, ja vam connectar amb un cambrer, mirant frontalment per l'entrada que et quedava a l'esquerra el trosset de barra just a la vora de la porta del lavabo, era custodiat per un cambrer que es feia dir Lado. Doncs nosaltres només passar per la porta ja buscàvem la mirada d'en Lado, qui discretament ja apuntava en aquells paperets i els hi posava un got duralex cap per avall, al damunt: Dos lomos con mucha (sense formatge, que no en tenien!! i si el volies amb formatge havies d'anar a l'establiment del costat que era el mateix llom i allà ves per on t'hi posaven formatge, però és clar, allà no hi havia en Lado...), i dos cervezas. Això era per obrir la gana. Després jo tirava normalment per la Malagueña. Per si tens una necessitat molt extrema, la casa Vallès, propietària dels Frankfurts, serveix les salses i els embotits dels seus frankfurts a domicili http://www.embotitsleoboeck.com/
Per circumstàncies diverses, tinc molt poques oportunitats d'anar al frankfurt Pedralbes, però un cop a la setmana menjo i reivindico el mal anomenat "bocata guarro". Una hamburguesa, un frankfurt, una malagueña (sempre amb ñ!), poden ser de molta qualitat (el frankfurt no té per que ser aquella pasta de xiclet rosa enfundada en paquets de 6)i fan xalar molt! Hi ha moltes xarcuteries de barri que en són especialistes, i he après, potser per necessitat, que un bon frankfurt al sofà de casa, amb unes salsetes (això sí, de pot de vidre) també té el seu què!
Deuen servir comandes a Madrid???
Casundena! On hi hagi una documentalista crack (i que en sap, de les coses del bon viure), que se quite google!!!
AHHHHH!!!!!
Ara ho entenc tot!!!!
Haver començat per aqui!!!!
JJAJAJAJAAJAJA
Edu
Publica un comentari a l'entrada