¡Que viene Richi!

Divendres Sant, quarts de vuit del vespre. El carrer Alcalà sense cotxes, amb valles que impedeixen l'accés a la calzada i una munió (creixent) de gent que espera. Profusió de turistes, gent gran, moltes parelletes de génere divers, algunes compartit (Chueca allà a tocar), empolainades no tant per la Pasqua com perquè les vacances urbanes conviden al shopping i al cultiu de l'hedonisme. Des del capdamunt dels graons del Teatro Alcázar, abans d'accedir al vestíbul, la visió del carrer és privilegiada. S'hi ha anat concentrant un nombre considerable de persones.

.

Se senten els compassos estrident d'una banda de músics que anuncien l'arribada de la processó. Del fons del pre-vestíbul apareix un noi de gesticulació grandiloqüent i cantarella nasal que demana a la concurrència que desalojen el espacio si no van a acceder al teatro, por favooor... Sitúense a pie de calle. Mínim moviment dels que allí s'aplegaven. El noi insisteix a veeeeeer... que cada año pasa iguaaaaaaal.... La obra está a punto de acabar y tengo que desalojar a 900 personas de la salaaaaaaa...! ¡Abran paso, por favor! Una remor recorre el grup atrinxerat en aquella balconada privilegiada i improvisada: Pues nos apartamos un poco y ya está - ¡Anda que me voy a mover yo! Con lo bien que se ve todo desde aquí...! - Lo que dice éste...!

.

En veure que el noi insistia, este espacio es propiedad del teaaaaaaaatro; van a salir de forma inminente 900 persooooooonas y van a entrar al cabo de poco 900 más para la siguiente funcióoooooooon... els okupes, la majoria de més de seixanta anys, van amenaçar amb un motí liderat per un senyor gran que, quan el noi no era a la vora, mostrava una beligerància poc devota: ¡Anda el mamarracho éste! ¡900 personas! No se lo cree ni él... Anda que habrá 900 personas ahí dentro a ver el bodrio éste. Ya querría él. Me gustará verlas, ¡Energúmeno, más que energúmeno!. La majoria que s'aplegava allà van fer el mínim gest d'obrir camí, però poques desercions van produir-se. A més, el primers personatges ja entraven en escena a la processó.

.

Els inicis no van satisfer gaire el públic, que havia fundat les seves expectatives en imatges televisives cridaneres i reiteratives en aquelles dates. Només quan van aparèixer uns cofrades amb túnica de color violeta que dúien ciris (falsos, amb bombetes) certa tensió expectant es va imposar: les passes produïen un sorroll de ferro pesant. Tothom va estirar el coll amb emoció per no perdre detall i l'exclamació ¿llevan cadenas en los tobillos!? va recórrer grups, parelles i fileres de gent. La decepció, però, no va trigar en tornar ¿Pero no se flagela nadie? No, res a veure amb les imatges (molt més morboses) televisades aquells dies desde distintos puntos de España.

.

El senyor seguia atrinxerat en un dels graons i no havia perdut l'entusiasme reivindicatiu, malgrat no s'albiraven noves temptatives de desallotjament -habráse visto el mamarracho éste-i seguia engrescant les senyores que l'envoltaven, amb el mateix esperit que, de ben segur, deu animar les reunions de la seva comunitat de veïns.

.

El protagonisme de la processó havia passat ara a un escamot de senyores vestides de negre, totes amb collaret de perles, peineta i mantilla, que marcaven el pas com majorettes católico-séniors. I va començar a sortir gent del teatre. El grupet de dissidents atrinxerat en el graó, liderats pel senyor, els anaven comptant, a modus de versió castiza del compte Drácula de Barrio Sésamo : Uno -anda que va a haber 900...-; Dos! -ja, ja... vas a ver cuántos salen... ¡cuatro gatos! te lo digo yo...; Tres...! -¿dónde está el energúmeno? A ver, que venga aquí...!

.

Seguia sortint gent del teatre. Alguns es quedaven també allà, palplantats, encantats que l'espectacle seguís portes enfora. I algunes de les senyores que havien rigut les gràcies del dissident, van acabar per baixar a peu de carrer.Una va tenir el detall de dir, amb la boca petita, que tenía razón el chico, hay que dejar salir i una altra va concedir, fins i tot, que él hacía su trabajo. El senyor no va badar boca i va mantenir-se en la seva trinxera com si li anés la vida. Finalment es va fer el silenci a tot el carrer. Apareixia ja, en el tombant de la cantonada, la imatge del Jesús de Medinaceli, guarnida, imponent, aterridora.

.

Transcendència als rostres, alguna llàgrima sabotejadora de maquillatges petrificats, algún sospir que s'escapa. I en el moment que el Cristo és davant les portes del teatre, una harmònica comença a tocar l'himne d'Espanya. Era un iaio atrinxerat uns metres més enllà que, bé per l'emoció o bé per l'edat, amb prou feines podia bufar. En acabar, aplaudiments tebis, no se sap si pel pas de la imatge religiosa o per la sorprenent interpretació musical. El iaio, amb llàgrimes als ulls, desa l'harmònica en una butxaca de la gabardina (farcida d'insígnies) i marxa satisfet per haver complert amb no se sap ben bé què. El dissident es resisteix a deixar de gaudir de la seva indignació i encara remuga alguna cosa mentre es perd en la multitud que es desfà. Ha acabat la funció i el públic abandona la sala.

.

.

.

"¡Que viene Richi!"

Dirección: Carmen Losa

Escenografía: Fernando González

Iluminación: David Arribas

Intérpretes: Angel Martín, Virginia Rodríguez, Francisco Maestre,

Marta Fernández-Muro, Jorge Calvo, Rafa Ramos y Secun de la Rosa