¿Cena de alto copete? ¡No te metas en estos bretes!

L'arrencada habitual en les converses d'aquests darrers mesos es produïa, aquesta vegada, lluny de Madrid: Me encanta Barcelona, estuve hacepoco y, la verdad, estupenda. L'amfitriona prosseguia i jo, en la meva condicio d'acompanyant (florero?), somreia i assentia mentre esperava que l'atenció se centrés en algu altre. No sé qué dice la gente de que cómo están las cosas porque, la verdad, nadie me habló en catalán en ningún momento (somriure glaçat). Después de los postres hablaremos de Cataluña. Davant aquest anunci, tot just iniciar-se l'aperitiu, vaig renunciar al champagne, que era excel·lent, i al vi que va acompanyar el sopar. Una llàstima, la veritat.
.
Ja a taula vaig fer esforços per camuflar-me darrere un canelobre gegantí, però el nombre de convidats era reduït i resultava impossible passar desapercebuda. L'amfitriona estirava el coll des de l'altra banda del canelobre per comprovar la meva (mal)destresa amb l'instrumental gastronòmic i jo somreia, tan angelicalment com podia, i refrenava l'impuls de buidar la copa de vi d'una glopada. L'estiu, sumat al caràcter no oficial del convit, va estirar els temps de beure i menjar i de cordial foc creuat, ara en anglès, ara en francès, ara en espanyol, entre l'heterogènia companyia.
.
Cafè i copa al jardí. Cap canelobre protector a la vista. I les postres ja les havíem deixat enrere. Els convidats vam seure espontàniament aquí i allà; l'amfitriona al meu costat. La resta, en albirar el gir que donaria tard o d'hora la conversa, se'n van desentendre, potser avorrits, i van abandonar-se a qüestions més prosàiques i pròpies d'una trobada com aquella. La derivació de la conversa va ser gradual. Dins el meu cap sonava El Hombre y la Tierra mentre m'aferrava al got d'aigua intentant oblidar el gin tonic al qual havia renunciat (i que em venia més de gust que cap altra cosa en aquell moment). Vaig respondre amablement el test 'i-tu-d'on-surts?', tot un clàssic a aquestes alçades i finalment va abordar el tema. Encara vaig poder seguir somrient mentre escoltava amablement com, qui unes hores abans deia que Barcelona está estupenda, ara pretenia refregar-me l'exit de Valencia davant una Barcelona que languidece. Vaig seguir somrient quan, ja a la porta, acomiadant-se de tots els convidats, seguia adreçant-se a mi i repetia que Catalunya pagaria les conseqüències de gastarse el dinero en cosas sin importancia. Ja dins el cotxe encara resonava el profètic ya pagará las consecuenias, ya, que va acomiadar la deliciosa vetllada.

.
Avui brindaré amb un gin tonic ben merescut.
.

ps Val a dir que gairebé totes les respostes que, en la meva condició de florero, em vaig empassar les va donar un gallardo madrileño.

Ikebana o vacances al país dels argonautes

Sempre havia cregut que grinyolava la indiferència de la Scarlett per un país que, com tot indret desconegut, oferia novetats i emocions ineludibles. Una llengua incomprensible i uns codis culturals diferents no eren prou excusa, als meus ulls, per dimitir de curiositat, entusiasme i predisposició a que les coses succeïssin.
.
Per més vegades que revisités la història, i per més que en gaudís, no podia evitar sorprendre'm del seu aïllament, de la timidesa en la qual es refugiava. I del recurs a l'habitació d'hotel, mirant finestra enfora, sense acabar de sortir física i emocionalment cap una realitat en la qual era inevitable que l'acció resultés contagiosa.
.
Les claus que es donen sobre els motius que la mantenen fidel a certa apatia, cercant una soletat tediosa i poc predisposada a exercir de passa-volant desitjosa d'aprendre i conèixer més enllà de les sensacions que paisatge, llum i fesomies transmetin de forma gairebé espontània, són poques però suficients.
.
Un país no necessàriament somiat, destí d'algú altre absent i ocupat la major part del dia, envoltada per paraules indesxifrables, ofereix un espai immens a la introversió a la qual empeny també la timidesa de trobar-se aferrada a l'anglès (i més quan no es vol donar per descomptat).
.
Sempre havia cregut que de la pel·li això, aquest posat de nena insatisfeta i una mica mimada, era potser l'única cosa que grinyolava una mica.
.

Interiors

Finalment el drap que penjava deslluït i brut a la corda d'estendre del veí ha desaparegut. Deu fer dies que ja no hi és. Si avui m'he adonat de la seva desaparició ha estat per la presència d'una nova prenda: un tanga vermell.
.
A la xicota del petit aprenent de Malkovich me l'he creuat un parell de vegades per les escales, de no més de metre i mig d'ample, i ha estat incapaç de respondre a una salutació neutra i poc comprometedora tipus 'hola'. Segurament la primeva vegada em vaig explaiar amb un cortés buenas tardes i, en vista del poc èxit, la segona vegada ho vaig deixar en 'hola' i prou. I ni així.
.
Totes les finestres del seu apartament donen al mateix cel-obert on s'aboquen les finestres de la cuina i el bany de les meves golfes. Algun vespre, mentre preparo el sopar, he de sentir els monòlegs que ella li etziba a en Little Malkovich (que sembla sempre més interessat en la pantalla del televisor) i, alguna que altra vegada, també he d'escoltar, incòmoda, les petites discussions de les quals ell és incapaç d'escapar: ella té ganes de gresca i embesteix una i altra vegada amb un sol argument (que sol ser força difús) fins que li passen les ganes d'escoltar-se o bé li revifen les ganes de reconciliar-se (amb una mica de sort aquell vespre no hi haurà gaire res d'interessant a la tele).
.
Que gasti tanga vermell de cotó descolorit, tipus oferta de xino-botiga per la revetlla de Cap d'Any, potser no és pas tan sorprenent. Potser sorprèn més que, després de tenir abandonat durant mesos i mesos el drap ronyós penjat davant la finestra de la meva cuina (i de totes les del seu apartament), retiressin el tanga al cap de poques hores d'haver-lo penjat.
.
Va sent hora que reconquereixi l'exterior i torni a estudiar a la biblioteca.

Bon viatge

Naufragar en un comiat i no ser qui marxa ens apropa la ciutat de forma inesperada. Potser ho fa la perspectiva que també sigui escenari del retrobament.
.
Durant mesos hem caminat de la mà de rutes alienes que ens han estat obsequiades. Ara, enmig d'una enyorança encara incipient, s'entreveu l'oportunitat de recuperar el tast de l'aleatorietat diletant, la mirada forània i la sorpresa voluntariosa en passejades sense destí.
.
L'estiu passat caminàvem per la ciutat (les hores que el sol ja no espanta) i intuíem racons que arribarien a ser predilectes i persones que reclamaven protagonismes i arguments incerts però prometedors. Enguany caminem per la ciutat recuperant els racons de la nostra individualitat, però cercant institivament la mà que ens ha guiat des que va deixar de ser una promesa. I que ens ha deixat tota una ciutat com a penyora. Deu ser per això que la sentim més nostra.

Oz

La plaça de las Cortes la visc ja com el jardinet de casa; baixo a llegir la premsa els diumenges (quan no plou), observo especímens estranys (més humans que vegetals) i s'eixamplen els murs de casa, oficina i biblioteca. Hi ha qui assenyala que la pecera, la cafeteria del Círculo, és el meu 'salón de recibir'; cada vegada que algú es deixa caure per Madrid no dubto a citar-lo allà per fer un cafè o, eventualment, per dinar entre hores d'oficina i d'estudi. Darrerament, a més, he ampliat les estances de casa fins incloure-hi una pinacoteca privilegiada. En un tres i no res puc retre visita als mestres (sobretot Goya, en aquests temps i sempre) o donar un cop d'ull a un Botticelli i, en menys d'una hora, seguir estudiant.

.

Avui en sortir del CaixaFòrum he fet la volta al perímetre de l'edifici. La part posterior ofereix una cara força més inquietant i hermètica que la façana. El carreró, en obres, resultava sorprenentment desconegut (tan a la vora de casa i no hi havia passat mai) i, al mateix temps, familiar (recordava el Raval de fa uns anys, tot grues, esborancs i promesa urbanista). Paral·lel al paseo del Prado, a les esquenes de tot, gairebé desert. Aquí i allà uns cartellets grocs que mostraven la seva rectangularitat clavats perpendicularment en les façanes, assenyalaven un traçat premeditat. Eren els reclams de les galeries d'art (menudes, llüents, modernes) que col·lonitzen la zona i que participen en el festival de fotografia que se celebra anualment a la ciutat. Potser les galeries ocupen el buit deixat per botigues d'olis, teles i cavallets; només n'he vist un parell i m'han recordat les que, de petita, havia visitat al carrer Banys Nous, al del Pi o potser eren altres carrers? No recordo ben bé quins, ni en quin moment les botigues, farcides d'estris màgics i impregnades d'olor a trementina, devien desaparèixer de la ciutat i de la memòria.

.

La barreja de novetat i familiaritat, els aires passats i la incertesa accidentada del camí, m'han fet prendre els rectangles grocs com referència per retrobar els trajectes habituals. I ara un, ara l'altre, groc aquí, groc allà, he seguit el camí cap allà on em vulgués dur.

.

Madvip

Aquí es diu allò tan simpàtic de si estás en Madrid, eres de Madrid. Però fa poc em vaig sentir dir que ¡ya eres madrileña de pro! La materiatizació de l'òsmosi, el pas de ser de Madrid a ser madrileña de pro, no va ser aguantar estoïcament el 4 a 1 al Bernabeu reprimint les llàgrimes. El què em va otorgar l'aura de madrileñitat va ser la confessió que entre els meus hàbits quotidians ja hi ha el de llegir la premsa al VIPs (específicament revistes del cor i altres frivolitats anestessiadores de cabòries).

.

Al VIPs es va a llegir la premsa, no a comprar-la. Una munió de gent s'aplega davant els prestatges on hi ha les revistes, rebregades, i llegeixen (llegim!) amb fruïció i certa il·lusió de clandestinitat (malgrat mai ningú, ni dependents ni el guardia de la porta, no diu res). Tanmateix, l'amenaça de ser observat (sancionadorament o amb curiositat) pot venir d'algun company de lectura furtiva (i gratuïta). Fa poc vaig adonar-me, en acabar un interessant article titulat Todo lo que debes saber sobre la vagina (devia ser a la Cosmopolitan), que just al costat tenia el meu veí (sí, el petit aprenent de Malkovich).

.

El VIPs és molt present a Madrid. Una cadena de cafeteries amb un horari molt ampli que, en molts casos, acullen també una botiga on trobar premsa, llibres, articles de regal, sandwitxos plastificats, begudes, i tot allò imprescindible per sobreviure en hores en les quals només està obert el VIPs. La cafeteria ofereix l'equilibri just entre una immolació dietètica (les hamburgueses són mítiques, i les tortitas con sirope y nata també, sense oblidar l'English breakfast, ideal per a caps de setmana de mandra i indulgència) i un intent de consciència sana (però cap de les aparents amanides que proposen mereixen perdre's l'hamburguesa i les patates fregides).

.

El visat d'entrada a Madrid és obtenir una targeta-VIP's per acumular punts. De tant en tant des de can VIPs se'ns comunica que, després de gastar-nos un munt d'euros en objectes inútils, lectures infames (que alguna s'acaba comprant, un dia o altre) i àpats insalubres, ens conviden a un batut de mores genèticament modificades un dia que no sigui cap de setmana, ni festiu, ni senar de mes parell, ni lluna plena, entre les 16:08 i les 16:13h; potser, fins i tot, tenim prou punts per gaudir d'una oferta especial per adquirir un pato loco (sic) que, hores d'ara, encara no he esbrinat què és. I l'oferta ja ha caducat, casundena.

.

Vistes des d'un pont

1 de maig, dijous. 2 de maig, divendres. Cap de setmana. El 2, pont. A la Comunidad de Madrid pont no, festa. Enguany, a més, commemoració del bicentenari de la revolta del 2 de maig de 1808. El poble de Madrid (i de Móstoles) aixecat(s) en armes contra l'exèrcit francès.

.

A la premsa, predomini de la versió dels fets que ha donat recentment Arturo Pérez-Reverte, en el sentit que allò exepcional va ser que els ciutadans (no els burgesos, ni els nobles, ni els militars, sinó el poble) es llancès al carrer a lluitar. En plan bèstia (amb navalles, a queixalades fins i tot). També s’ha explicat (Reverte i diaris de tot color) que, amb aquesta rebelió contra els excessos de les tropes franceses i amb la guerra de la independència que va seguir (iniciada potser per les gestes d'una ràbia arrauxada però poc orientada), es va enterrar el liberalisme i es va lliurar la corona a Ferran VII. I així es va tornar a l’absolutisme.

.

Aquests dies, més que el orgullo patrio, s'ha reivindicat la genialitat de Goya, que va plasmar els fets amb distància de cronista (ell, que ideològicament era més aviat afrancesat) i amb una modernitat artística excepcional. I també hi ha hagut espai per recordar la malaguanyada Constitució de Cadis, la Pepa (al Cel-sia).

.

També han estat dies de descoberta. Grups, parelles i famílies de catalans contents com nens amb tren nou es llancen a descobrir Madrid. Potser sí que, raíl a raíl, canviaran els mapes. De moment semblen estar canviant només per fer més curta la distància d'allà cap aquí. En ambdós sentits del trajecte els vagons van plens, sobretot, de catalans. Potser no és per manca d'interés. Potser ni tan sols per recança o excès de temor. Potser, senzillament, és que els madrilenys ja fa temps que en tenen, d'AVE i no estan sota l'efecte de la novetat.

.

Més enllà de vies i camins, i passades les primeres reticències, ens agradem. I si grups, parelles i famílies de catalans han campat satisfets per ací aquests dies de pont, els madrilenys han gaudit desacomplexadament d'una programació lúdico-cultural commemorativa del bicentenari del 2 de mayo protagonitzada per la Fura dels Baus, Josep M. Pou i Carles Canut, així com per consins germans com Sol Picó i Carles Santos.

.

La distància, per rellegir la història. Els trens, per apropar ciutats. Les festes per agradar-nos, tots plegats, una mica més.