l'eròtica de l'ORELLA

Molta, moltíssima gent té predilecció per les orelles a l'hora de prodigar carícies, petons i, el què és pitjor, altres mostres més efusives d'afecte i exitació. Res a dir. Que cadascú faci i es deixi fer el què més li plagui, fins i tot a les orelles. Jo no la comparteixo pas, aquesta predilecció.

.

L'Orella que m'agrada, a mi, és en Francesc. En Francesc Orella. El vaig conèixer fa anys, dins el televisor de casa; una cita ineludible, cada dimecres, a l'Estació d'enllaç. En Ramon Madaula era l'atracció òbvia (i si, també m'agradava, què passa); n'Orella, en canvi, en un paper teòricament més discret, era qui es menjava la pantalla (amb permís de Josep M. Pou que, per cert, viu al meu barri). Des d'aquells temps l'he seguit, d'en tant en tant, en papers que gairebé sempre han estat de dolentot. Un dolent que, a més de creïble, destil·la magnetisme. Un Malkovich a la catalana.

.

Fa poc vaig anar a veure 'El tío Vania'. Els meus acompanyants, tots nois, hores d'ara encara somien amb la desinvoltura elegant i l'atractiu desmenjat de l'Emma Suárez (Elena a l'obra). Potser també somien amb les seves orelles; no seré jo qui els ho pregunti. Jo, no cal que ho digui, amb prou feines aconseguia recolzar-me en el respatller de la butaca cada vegada que El doctor (si, el meu Orella) entrava en escena.

.

Casualment, acabada l'obra, quan ja érem al carrer, vam veure sortir els actors (ho prometo, no hi va haver intencionalitat). Tot just uns minuts abans havia estat comentant (una mica efusivament, ho admeto) amb els meus amics, les dots artístiques de l'Orella. En veure'l sortir, un d'ells em va arrencar el programa de les mans, em va agafar, em va arrossegar davant l'actor i li va dir que si ¿Podría firmarle el programa a la señorita? Es catalana.

.

Diversos pensaments se'm van acumular a la gola: 1. No vull cap autògraf jo! Mai no he sabut trobar-los la utilitat; no sé què fer-ne o on desar-los! 2. Tinc l'Orella al davant! 3. Oh. És més baixet del què pensava. 4. Hauria de dir alguna cosa. Somriure amb cara de bleda durant més de cinc segons quan se suposa que hauria de dir alguna cosa em converteix en sospitosa. Podria ser una fan. 5. Dubto que en l'star system català hi hagi gaire espai per a fans. Així que també podria ser sospitosa de ser idiota. 6. Ell s'ho pren amb simpatia; com si el fet que els dos siguem catalans justifiqui que, ni que sigui indirectament, jo m'hi adreci. 7. Però en quina llengua se suposa que li he de parlar? En català, si, però de fet aquí l'únic que està parlant és madrileny i, atès que ha estat ell qui ha propiciat l'encontre, seria una mica lleig deixar-lo fora d'una eventual conversa en català. Si és que en algun moment sóc capaç de dir alguna cosa. Coi. 8. Buff.

.

A banda d'algun so gutural que intentava fer companyia al meu somriure de bleda, no vaig arribar a pronunciar res més que gràcies.

.

Tothom va marxar, inclosos els amics. Els voltants del teatre van recuperar la calma inherent a un vespre de diumenge. Un parell de carrers més enllà, vaig veure l'Orella en la barra d'un bar minúscul, menjant un entrepà; un soparet de tràmit havent conclós la jornada laboral. Una oportunitat? A poques persones els agrada sopar soles un diumenge en un bar, en una ciutat que no és la pròpia.

.

Alguna vegada dono un cop d'ull al programa de mà. No sé què fer-ne, però no l'he llençat. Para M. Un beso y hasta pronto, Francesc. Ja m'agradaria que fos cert. Fins aviat, Orella.

Signa: una fan.

.