Silenci

Aquell televisor m’estava tornant boja. Des que arribava a casa fins ben bé quarts de quatre de la matinada, funcionava a tot volum. D’entrada no identificava on era. Finalment, vaig caure que el so estrident, més nítid a mesura que la nit silenciava la ciutat, venia del pis de sota.

.

Vaig intentar no obsessionar-me. Lo que resistes, persiste; lo que aceptas se transforma, deia un principi budista (o era àrab? potser confucionista?) d’aquells que en plena joventut semblen qui sap què i s’anoten en un quadern. Vaig optar pels taps a les orelles i, guiada per la meva voluntat transformadora, vaig canviar d’horaris i m’aixecava de matinada per estudiar. Vaig aguantar un mes a tot estirar.

.
M’havien parlat de la veïna de sota. Una senyora gran que vivia sola i no sortia mai del pis. Podia imaginar que l’única distracció per anar passant les hores era el televisor. Impossible no comprendre-ho. Un bon dia, vaig decidir anar a conèixer-la i, ho admeto, sondejar amablement la possibilitat que reduís el volum del televisor.

.
Vaig fer sonar el timbre. Va trigar a arribar a la porta i, abans d’obrir, va preguntar quién es. Em va fer passar de seguida i vaig notar que s’apressava per anar a alguna banda a la qual em va convidar, amb un gest enèrgic, a seguir-la. Vam travessar la sala del pis, pulcre i endreçat. Vam arribar a una petita sala annexa on hi havia el televisor (!!), una taula camilla i unes cadires amb coixins brodats. Va seure i es va conectar a una bombona d’oxigen. Em va convidar a seure en una altra cadira. Duia una bata d’estar per casa que, en seure, se li va obrir una mica i va deixar al descobert una cuixeta prima i pàlida. Després de comprovar que l’oxigen tornava a estar ben conectat, va recuperar la compostura i, sense massa neguit, es va cobrir la cuixa (però la bata seguiria obrint-se repetides vegades per fixar en la meva memòria aquella cameta sola i impúdica, de nuesa poc prioritària en el camí monòton de la supervivència).

.
Em va oferir si volia prendre una cervesa. Em va presentar la seva gata, Quica (Kika?): grossa, avorrida, melosa i feliç de rebre visita. Em va explicar que un nebot seu vivia a Tarragona. Em va preguntar si m’agradava el futbol i, abans d’obtenir resposta, em va convidar a baixar quan vulgués per veure els partits plegades. Em va explicar que li pujaven el menjar els del restaurant de la cantonada i que una noia hi anava regularment per netejar el pis. També va comentar que una assistent social la visitava d’en tant en tant per saber si necessitava alguna cosa. Damunt la taula hi havia mots encreuats i sudokus a mig fer.

.
Vaig proposar-me passar per casa seva alguna altra vegada. La seva lucidesa, sentit de l’humor i determinació m’havien sobtat. La nuesa indiferent d’aquella cuixa m’havia commogut.

.
Van passar dies, potser setmanes i no havia tornat a visitar-la. Sempre hi havia alguna altra cosa a fer. Un bon dia, vaig deixar de sentir el televisor. Vaig acostumar-me ràpid la nova rutina de silenci ininterromput, fins que un bon dia em vaig inquietar. En passar davant la seva porta, m’aturava a escoltar per si sentia la gata. Res. Vaig trucar el propietari de les golfes. Pocs dies abans la veïna havia mort, després d’un breu ingrés hospitalari. Em va donar les gràcies per amoïnar-me. Han estat les gràcies més immerescudes i incòmodes que he rebut mai.

.
En fa gairebé un any, de tot això (fins d’aquí uns mesos, de gairebé tot en farà un any). El pis segueix tancat. No he vist el nebot de Tarragona. No sé què se n’ha fet de la Quica. Sovint, en passar davant la seva porta m’aturo un instant (imperceptible, més intencional que real) i segueixo el meu camí, escales amunt, cap al silenci de les golfes.

.